Crítica. 24 hores en la vida d’una dona – És potser seny o disbarat?

Crítica. 24 hores en la vida d’una dona – És potser seny o disbarat?
5 (100%) 1 vote

Nota: 7 sobre 10

A 24 hores en la vida d’una dona Stefan Zweig ens parla del  moment en què la passió i la raó s’enfronten, i una dona ha de decidir què és el que segueix. I ha de viure després amb el dubte “i si hagués actuat diferent?”.

Ella, una dona vídua, amb fills grans, coneix un jove apassionat que li fa sentir allò que no havia sentit mai. El jove desperta en ella sentiments que no sabia ni que tenia.

És potser seny o disbarat?

Ella es deixa anar, per primer cop en la seva vida, i gaudeix d’unes emocions que mai no havia sentit. Ell és com un detonant que fa que descobreixi que desperta en ella una passió desbordant.

Jo t’he salvat. Tu m’has salvat.

 24 hores en la vida d’una dona amb Sílvia Marsó

Un muntatge que ofereix música en directe amb Esther Vila, al violoncel; Edurent Vila al violí; i Carlos Calvo al piano. Una música que va marcant més el ritme de cada cançó, més que crear una melodia que acompanya la veu. Una música que, sense la veu dels actors, no és massa expressiva.

Sílvia Marsó (Ella), Marc Parejo (el jove) i Germán Torres (narrador i personatges secundaris) ens expliquen la història d’una passió que, per un costat és una passió amorosa, i per l’altre…és una passió pel joc. El que ella creu que és passió amorosa, és només ludopatia. La decepció és colpidora. La ferida és massa gran. Però… malgrat tot, el dubte… “i si…?”

Cal ser fort per viure i tirar endavant.

Una bona adaptació de l’obra de Stefan Zweig

L’adaptació de la novel·la d’Stefan Zweig és força acurada, i la història es segueix molt bé. Sílvia Marsó compon un personatge molt creïble. Marc Parejo i Germán Torres són allà per fer de comparsa, els seus personatges són més plans.

Bon viatge, vagis on vagis.

L’escenografia és discreta i no té massa elements. Uns cortinatges blancs van creant i recreant escenaris, amb l’ajuda del narrador. El vestuari és molt encertat. Un vestuari que juga amb el vermell i el negre, per a Sílvia Marsó; el blanc per al Jove i el negre per al Narrador, que combina alguns elements per crear els personatges secundaris.

Un musical desigual i que no acaba de quallar

24 hores en la vida d’una dona és un musical que no acaba de quallar. Potser en un escenari més petit, més íntim, on els personatges no es perdessin en un espai tan gran, ajudaria a què l’obra agafés més força.

La interpretació de les cançons és correcta, però en alguns moments es nota que cap dels tres no és cantant professional. I la dicció en català grinyola sovint, sobre tot en el cas de Germán Torres. Si l’espectacle ja funcionava en castellà, es podria haver mantingut en aquest idioma.

24 hores en la vida d’una dona a l’Onyric ens porta de nou a Sílvia Marsó als escenaris, i és una oportunitat per recuperar una actriu que feia temps que no venia “a casa”.

 La veritat a mitges no té cap valor, només el té la que s’exposa obertament.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *