Crítica: A.K.A (also known as) a La Villarroel

[usr 5 img=»03.png»]

No us perdeu un bon exemple de teatre de denúncia: AKA (Also Known As), escrita per Daniel J. Meyer, dirigida per Montserrat Rodríguez i ara interpretada per Lluís Febrer que pren el relleu d’Albert Salazar. L’obra, produïda per la sala Flyhard on es va estrenar el 2018, s’ha pogut veure al Lliure i ara arriba a La Villarroel on estarà fins el 13 de març.

AKA denúncia els prejudicis racials

AKA ha rebut nombrosos i merescuts premis, com els butaca al millor espectacle en petit format, millor text, millor actor i millor direcció del 2018. No és d’estranyar aquest reconeixement perquè la història del seu protagonista, un adolescent adoptat per una família catalana, ens encongeix el cor. No acostumo a emocionar-me al teatre però en dues ocasions vaig estar a punt de posar-me a plorar.

Podríem pensar que la trama és poc original: noi coneix noia a través d’una App i s’enamoren. Què hi ha d’estrany? Res. És una situació que es dona cada dia. Què passa, però, quan ella (la Clàudia) és una pija de bona família i ell (en Carlos) és el que malanomenem com » un moro». Què passa quan afloren els prejudicis racials i culturals? Quan es produeix un conflicte entre la pròpia identitat i la que ens atorguen els altres?

Em fa por no agradar-li perquè semblo·»moro».

Excel·lent text de Meyer i interpretació de Febrer

El brillant text de Daniel J. Meyer és d’una frescor i naturalitat poc habitual. No hi canviaria ni una coma. Segons va dir a la roda de premsa de presentació el va escriure d’una tirada, en una nit, però és un text molt pensat. Que ve de dins. I això es nota.

El Carlos (Carles) és un adolescent d’origen sirià adoptat de petit per una família catalana de classe mitjana. L’amor i protecció dels seus pares és evident i es materialitza amb la quotidiana crida de “a sopar” de la seva afectuosa mare. La vida del Carlos transcorre entre l’escola i la família amb total normalitat fins que de sobte l’acusen injustament d’un fet que no ha comès; només pel seu color de pell. La seva vida es capgira totalment sense que hagi fet res per provocar-ho.

Què hi fa aquest «moro» a casa?

D’acord amb paraules de Meyer “Aquesta obra va de la identitat. De la diferència entre el que sents i el que ets. Del dins i del fora”.  De fet, l’obra està plena de signes d’identitat començant per la descripció que Carlos fa d’ell mateix, el vocabulari i la manera de parlar, la indumentària o els complements (mòbil, skate o tinder) Tot l’identifica com un adolescent qualsevol. Un noi de 16 anys que, malgrat no haver nascut aquí, se sent i és 100% català.

Jo em sento d’aquí encara que potser sigui d’allà.

El personatge de Carlos està molt ben construït. Reflecteix al 100% la manera de fer, sentir i parlar d’un adolescent que barreja sense miraments català i castellà i usa paraules col·loquials com piba, churri, vieja, rajar, curro, fumarse un peta etc. que no para quiet ni un moment i que s’enamora per primer cop. L’acompanyem en el seu viatge emocional des de la il·lusió del primer amor al desengany que l’enfronta bruscament amb la realitat.

El ritme de l’obra és frenètic així com els moviments del Carlos, interpretat per Lluís Febrer. Una magnífica actuació, àgil, difícil i plena de matisos, molt gestual, que demana d’un gran esforç físic perquè es mou constantment per l’escenari, ocupant-lo al 100%. Sovint interpreta altres personatges només amb petits canvis d’entonació. Encara que els pares del Carlos no apareixen a escena, el seu amor incondicional i afany de protegir el seu fill s’evidencia durant tota l’obra.

AKA és una crida a la consciència col·lectiva

El públic no pot evitar seguir en Carlos amb la mirada. Ara escolta les seves cançons preferides a través del mòbil, ara es mou amb l’skate, fa la vertical o seu a la cadira mentre parla amb altres membres del grup de teràpia.

Sovint ens interpel·la directament trencant la quarta paret. Tenim la sensació que aquell jove, de pell fosca, cabells negres rinxolats i xandall – que s’amaga sota la caputxa – ens parla directament i sacseja les nostres consciències, obligant-nos a qüestionar el nostre propi comportament davant persones d’altres cultures. La pregunta és: estem disposats a escoltar-lo? Malauradament, en Carlos és només un cas entre molts d’altres.

Text i interpretació van de la mà d’una excel·lent selecció de música que sovint omple la sala. Una barreja de diferents estils com el rap final o la preciosa versió de “Feeling Good” d’Avicci i Audra Mae en la tendra escena del petó. La música encaixa tan bé en la trama que esdevé un protagonista més i contribueix notablement al resultat final.

Així com el joc de llums que acompanya la transició entre diferents situacions o una escenografia senzilla però efectiva que reprodueix l’hàbitat de Carlos. El sancta sanctorum d’un adolescent: la seva habitació.

Una obra per a adolescents, interpretada per un adolescent

AKA és una obra pensada per adolescents i interpretada per un jove (Lluís Febrer) que genera una forta empatia entre el públic, pares i fills. Un exemple de com es poden modificar comportaments a través del teatre i de la cultura, en general.

A més, l’horari en què l’ha programat La Villarroel – divendres tarda i dissabte i diumenge al migdia – permet anar-hi en família i plantejar temes que tendim a defugir.

En resum, tot el que es pugui dir d’AKA és bo. Per això només puc recomanar-vos que l’aneu a veure.

• Què m’ha agradat: l’empatia que genera el protagonista i la capacitat de l’obra (text, interpretació i posada en escena) d’emocionar-me.
• Què no m’ha agradat: que hi hagi tan poques obres pensades per a adolescents.