Crítica: Afanys d’amor perduts – Una comèdia que és un alè d’aire fresc!

Crítica: Afanys d’amor perduts – Una comèdia que és un alè d’aire fresc!
4.3 (86.67%) 3 votes

Nota: 9,5 sobre 10

Afanys d’amor perduts, al Teatre Nacional, ens porta una història on l’amor triomfa malgrat les reticències de tots els seus protagonistes. O no. El rei de Navarra ha jurat que, durant tres anys només es dedicarà a l’estudi. Els seus tres amics també ho juren. Però aquest jurament tan ferm coincideix amb la visita de la princesa de França i les seves tres dames. El drama ja està servit. Com pot el rei de Navarra parlar amb la princesa de França sense trencar el seu jurament? I els seus amics? Què faran?

La nostra Cort serà una petita acadèmia.

Obligades a viure al bosc, perquè el jurament dels homes impedeix a les dones entrar al palau, les dones sabran fer servir el seu enginy per fer anar els homes per allà on elles volen. En aquesta comèdia, les dones són les que porten els pantalons. Literalment.

Afanys d’amor perduts, un text de Shakespeare al TNC

El text de Shakespeare és ple de jocs de paraules, metàfores, al·legories… les paraules són com una música plena de ritmes i de color. I tota la companyia diu molt bé el text.

Com pots diferenciar la tristesa de la melangia?

En aquesta obra ens sembla estar de visita en una casa benestant de principis del segle XX. En una trobada familiar on la gent, per divertir-se, escolta música, veu una pel·lícula, fa demostracions gimnàstiques, juga, fa teatre, la música de piano sembla com si algú l’estigués tocant, per passar l’estona, o com l’acompanyament de les pel·lícules mudes… El públic som gairebé un convidat més en aquesta trobada.

Una bona posada en escena i vestuaris més moderns

L’escenari, gairebé buit, va convertint-se en un bosc, un teatre, un gimnàs, un vestidor… amb una escenografia breu, però molt explícita, que baixa del sostre. Els elements d’atrezzo no desentonen en l’espai temporal imaginatiu on passa tota l’obra. Només un patinet elèctric i unes bicicletes, enlloc de cavalls, ens porten al nostre segle. I malgrat la dissonància, no desentonen gens, perquè les dames ho porten amb molta elegància. Una obra que ens demana que hi posem la nostra part d’imaginació… que participem del joc del teatre.

Les panxes grasses tenen els cervells prims.

El vestuari, amb reminiscències de principis del segle XX, té algun toc més modern. Un vestuari de colors suaus en la majoria dels seus intèrprets, però que dona color als dos personatges que, tot i ser l’un el contrari de l’altre, no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda.

Bones actuacions a Afanys d’amor perduts

Tota la companyia fa un treball fantàstic i tots tenen el seu moment de lluïment. David Anguera, Maria Calvet, Queralt Casassayas, Sara Espígul, Sílvia Forns, Oriol Genís, Carles Martínez, Aleix Melé, Pep Anton Muñoz, Laura Pau, Arnau Puig, Mima Riera i Peter Vives ens fan riure i ens commouen amb les seves anades i vingudes, i els seus discursos plens de contradiccions. La direcció de Pere Planella fa que, malgrat ser una comèdia de molts embolics i molta gent, puguem seguir tots els arguments amb facilitat.

Una mà carregada, per més lletja que sigui, sempre rebrà lloances.

El Teatre Nacional ha fet els deures i posa en escena una obra amb un format que només un teatre com aquest pot fer, perquè té els mitjans i el pressupost. I és molt d’agrair que ho faci.

L’amor no viu reclòs i sol en una biblioteca.

Afanys d’amor perduts, al Teatre Nacional, és una comèdia alegre, que pot semblar previsible però no ho és gens. Una festa del llenguatge que es gaudeix amb delit. Una tarda de visita que voldríem repetir més d’un cop.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *