Crítica: Al sostre – La bellesa inmortal de les dues galtes d’un cul

Crítica: Al sostre – La bellesa inmortal de les dues galtes d’un cul
5 (100%) 1 vote

Nota: 10 sobre 10

A l’Escenari Brossa hi trobem en Lapo (Lapo d’Antonio) i en Loti (Ludovico del Bueno), que treballen Al Sostre. Al sostre de la Capella Sixtina, mestre pintor de frescos i aprenent, dos homes més entre els molts artesans que Miquel Àngel va contractar per pintar la Capella Sixtina. En Miquel Àngel és un geni per al Papa, però és un no ningú per als dos artesans.

No té gens ni mica d’expressió pintant frescos.

Qui es pensa que és, Miquel Àngel?

En Lapo i en Loti fan la seva feina davant nostre, aplicant les tècniques adequades per pintar un fresc. Nosaltres, el públic, som espectadors del treball artesà que implicava aquest art.

No importa per què ho fem. El que importa és que ho fem.

Al sostre, una comèdia que té lloc a la Capilla Sixtina

Mentre treballen, en Lapo i en Loti parlen, discuteixen, es barallen, riuen, fan projectes… i s’enfaden amb en Miquel Àngel, a qui menyspreen i ridiculitzen, perquè ell s’endurà tota la glòria d’un treball col·lectiu, i ells dos (i tots els altres artesans), quedaran en l’oblit, com si la seva feina no tingués valor.

En Lapo i en Loti no ens parlen només de la seva feina, ens parlen d’una situació que es dona sovint: persones que treballen i procuren fer la seva feina, que veuen que una altra persona, potser amb menys talent, menys habilitat o menys coneixement, s’enduu tots els elogis per la feina que han fet els altres. En Lapo i en Loti no els coneix ningú. Miquel Àngel és una celebritat. I malgrat ser un escultor i no tenir-ne ni idea de pintar, va haver d’acceptar la feina encarregada pel Papa.

Mostrem com nosaltres vam pagar perquè un altre s’endugués la glòria.

En Lapo i en Loti ja faran tot el que calgui perquè la feina surti endavant… i surti bé.

Per què som nosaltres aquí? Per salvar-li el cul.

Una obra de teatre que parla del món laboral i de la “genialitat”

Al sostre també ens parla de la genialitat, d’estar en el lloc oportú en el moment adequat. I ens parla de les persones que, malgrat tot, intenten fer bé la seva feina perquè se l’estimen. Artesans que cuiden la seva feina fins al darrer detall.

En una bastida plantada davant d’una paret, en Lapo i en Loti ens expliquen la història de la Capella Sixtina i de Miquel Àngel (“el titella florentí”… i altres malnoms…); igual que en la realitat, hi ha una pausa d’un any en les obres, els obrers van ser despatxats i Miquel Àngel va voler acabar gairebé sol tot el treball i ho va fer molt ràpidament. En Lapo i en Loti descobreixen que, de vegades, hi ha aprenents que poden arribar a ser mestres en poc temps.

És l’obra d’un geni! Què és un geni? Una persona que ha nascut amb els defectes adequats.

Un text brillant i bones actuacions

Un text molt brillant que, malgrat la brevetat, ens explica la història d’una manera molt detallada. I malgrat tots els detalls, no és gens embullat ni pesat. És un text molt àgil, ple de vida, amb molt de ritme. Els diàlegs entre Lapo i Loti són versemblants i ens descobreixen dos artesans que tenen molt de fons.

En Pau Ferran (Loti) i l’Oriol Grau (Lapo) es llueixen dalt de la bastida i a terra. Fan un treball magnífic, ple de naturalitat, que sap transmetre la saviesa acumulada pels anys de Lapo i l’energia juvenil de Loti. Lapo és més que un mestre per a Loti i Loti és més que un aprenent. La relació entre els dos, gairebé de pare i fill sense arribar a ser-ho, és subtil però va apareixent.

Hi ha tendresa entre els dos i molta complicitat, una complicitat que els permet fer un bon equip enfront d’un geni que no apareix gairebé mai i que no sembla merèixer tots els honors que se li estan retent. Quan en Lapo i en Loti vegin la Capella Sixtina acabada, canviaran d’opinió? Passaran en Loti i en Lapo a la història pels petits fragments que són obra seva?

De vegades, quan pinto, és com tenir Déu amb mi […] i no  hi ha res millor.

 Al Sostre, a l’Escenari Brossa, és una bona ocasió per descobrir un text fantàstic de Nigel Planner, i per gaudir de dues interpretacions brillants d’Oriol Grau i Pau Ferran. Després, a més, tindreu moltes preguntes al cap que us bulliran, perquè és un muntatge que us farà riure, però us donarà temes per reflexionar per uns quants dies.

Si vols crear res, t’has d’oblidar de tu mateix.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *