Crítica: Ànsia (Crave) a la Sala Atrium – Què m’han fet?

Crítica: Ànsia (Crave) a la Sala Atrium – Què m’han fet?
4.8 (96%) 5 votes

Nota: 8,5 sobre 10

La Sala Atrium ens porta un text de la Sarah Kane, Ànsia, i un muntatge que fa que les veus del text agafin cos i ànima. No és un text fàcil. I no és un text còmode. Ànsia és teatre per a espectadors curtits, amb ganes de veure teatre diferent, d’escoltar textos inusuals… o teatre per a gent amb molta curiositat per verue què hi ha més enllà del teatre més tradicional, d’allò que coneixem.

Ànsia ens porta quatre veus que parlen. No és un diàleg. Són monòlegs que es teixeixen amb els altres i, de vegades, donen la sensació de què deixen de ser un monòleg per a ser un diàleg. Però no, continuen sent monòlegs. I els petits diàlegs que hi pugui haver, petites interaccions entre dos veus, no ho semblen. Semblen monòlegs.

“Deixa’m marxar”

Ànsia és un muntatge incòmode, difícil, dur

Quatre persones que parlen sense mirar-se als ulls, que es defugen la mirada, que tenen el gest contingut… que, de vegades, necessiten cridar i fer-se escoltar a través d’un micròfon… quatre veus que sembla que ressonen en el buit, que parlen sota la llum freda d’uns fluorescents o en la foscor més negra.

“No és culpa teva. Sempre és culpa meva.”

El muntatge de Loredana Volpe fa moure els personatges sobre unes caselles pintades a terra, una mena d’arbre de la vida sintetitzat… Les quatre veus es col·loquen en les caselles, de forma ordenada o de forma aleatòria. Només un cop es trenca l’esquema: un sol monòleg que fuig de les caselles i que ens parla directament a nosaltres, al públic.

Les paraules de Sarah Kane ens fereixen a Ànsia

Allò que escoltem no és fàcil de digerir. Les quatre veus ens parlen de solitud, de la necessitat d’estar amb algú, de la dificultat d’estar-hi, d’apropar-se i d’allunyar-se dels altres. Les quatre veus volen i dolen.

La música, en directe, de  Alvar Llusá-Damiani encara fa més incòmode l’espai. Un violí que ens forada les orelles, que acompanya les paraules o omple els espais en silenci. Un violí que encaixa perfectament amb aquestes quatre veus.  Quatre veus que, emmudides, semblen el quadro El Crit, de Munch.

“Tornar a començar. Tirar endavant.”

Marc Pujol / Marc Garcia Coté (en dies alternatius) Anna Casas, Marta Ossó i Chap Rodríguez Rosell (que ha fet la traducció del text) són les quatre veus. Quatre personatges que no tenen ni nom. No són res en un espai buit. Només són un sentiment angoixat, cru, desesperat i que ens crida. Quatre veus ben diferents que, a la seva manera, es busquen i no saben trobar-se.

“A fora, per trobar-hi… què?”

A la Sala Atrium, Ànsia ens fa remoure als seients des del primer moment. Una aposta arriscada per un teatre que no és gens fàcil, ni per als intèrprets ni per als espectadors. Teatre que trenca esquemes i que ens descol·loca. Teatre que ens provoca desassossec.

“Oblida.”

“La poesia és el llenguatge per amor al llenguatge.”


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *