Crítica: CabaretA

Nota: 9 sobre 10

El Grec d’aquest any ens ofereix un espectacle que es mou entre el classicisme del cabaret i l’actualitat més rabiosa. Un espectacle que ho combina tot amb molta gràcia: CabaretA.

De la mà de Maria Molins, molt ben acompanyada per Bàrbara Granados, Miquel Malirach i Dick Them, passem una estona que és llarga en el rellotge, però que ens passa de pressa, com un sospir… ja ho diuen que el temps és relatiu, i quan gaudim d’un espectacle, se’ns fa massa curt sempre.

A escena hi trobem un escenari dins de l’escenari, un petit espai, amb cortines vermelles, ben clàssiques, i alguns instruments. Aquest espai reduït és prou gran perquè Maria Molins ens delecti amb les seves interpretacions de cançons de cabaret; i que Bàrbara Granados ens sorprengui amb números que vénen del circ més clàssic i ens deixi bocabadats. Miquel Malirach i Dick Them faran de contrapunts per a les dues dones.

Les cançons que ens interpreten són ben variades, es mouen des del cuplet més castís, al més nostrat, el cabaret alemany, un rock, la nova cançó… fins a una rumba. En aquest cabaret hi cap tot i no hi sobra res.

Les parts dialogades, breus, són un bon revulsiu àcid que ens fa riure del moment en què vivim. El cabaret és el mirall que ens mostra la cara més crua de nosaltres mateixos, ens la distorsiona i fa que riguem de tot. De nosaltres també. Un mirall que ens torna amb cruesa imatges de la política actual, de la corrupció, de l’IVA cultural, de la presència de dones en el món de l’espectacle… “Aversicuela, ¡dígame!”: un homenatge a Gila i el seu telèfon posats al dia.

“Afortunadamente, a día de hoy, me hallo en paz conmigo misma y con todos los hijos de puta que pueblan el planeta”. Frase d’Angel Pavlovsky que ens fa tocar de peus a terra. Això és un cabaret.

El vestuari de Maria Molins, amb una faldilla llarga multifuncions, es va adaptant a cada cançó. per Bàrbara Granados, Miquel Malirach i Dick Them van vestits de pallassos, dels pallassos més clàssics del circ més clàssic. Uns pallassos plens d’ironia que, amb un gran somriure i molta música, ens van clavant una veritat rere l’altra.

Però, com ja ens diuen només començar el show “tot s’acaba en aquesta vida”, i el cabaret tanca les portes després de rebre un allau d’aplaudiments i de “bravo!” merescudíssims.

CabaretA, a la Sala Muntaner, és un cabaret que sorprèn i que és com una glopada d’aire fresc. Un espectacle que no pretén ser el gran espectacle de la temporada… però que acaba demostrant que, com es diu sovint: al pot petit hi ha la bona confitura. I CabaretA és confitura de la bona. Per llepar-se’n els dits.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *