Crítica: Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el Cámbiame

Crítica: Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el Cámbiame
3.8 (75%) 4 votes

Valoración: 7.5 sobre 10

Paraiso 99 és una de les companyies residents al teatre Tantarantana d’enguany dins del projecte Cicló. Una iniciativa per donar suport a la producció i comunicació als col·lectius que treballen, teatralment parlant, de forma independent i autogestionada, creant diàleg entre el teatre i el públic.

Al mateix temps la Sala Tantarantana, proporciona a aquests grups: sales d’assaig, residència tècnica i suport per anar de gira. La companyia Paraiso 99 inauguren amb aquesta proposta la seva residència de tres anys en aquest projecte.

Una companyia que es caracteritza per presentar temes singulars, dramàtics i de llenguatge poètic; però posant gran importància, també, en noves formes d’expressió, tant sigui en la manera de presentar una història, com també en les seves expressives interpretacions i muntatges coreogràfics.

Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el Cámbiame. Amb aquest títol tan extens la companyia Paraiso 99 presenta una proposta amb un tema arriscat i poc tractat al teatre.

Una obra que introdueix al teatre el tema dels nens robats i la problemàtica de l’adopció

Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el Cámbiame introdueix al teatre el tema dels nens robats i la problemàtica de l’adopció. Uns nens que durant el franquisme van ser robats dels seus pares, des de les presons, els orfenats o els hospitals en acabar de néixer, des de l’any 1936 fins als anys 90.

La seva autora i directora Begoña Moral enfoca aquest tema amb valentia i claredat; posant com a protagonista a una dona que vol saber qui va ser la seva mare biològica, i la busca a través del programa televisiu «Cámbiame». Al mateix temps aquesta noia i la seva parella es plantegen el tema de tenir fills o no. Ell no té avis (el títol ho especifica prou bé), no els va arribar a conèixer, però li han explicat que eren activistes comunistes,

Escenes entrellaçades protagonitzades per quatre actors i actrius

En entrar a l’espai escènic ja veiem els quatre actors: Blanca García-Lladó, Maria Jurado, Chap Rodríguez i Arnau Comas. Aquest últim comença a cantar una cançó simbòlica comunista. A partir d’aquí cada personatge va agafant el seu rol.

Escenes entrellaçades les unes amb les altres, sense tenir cap connexió entre elles: un desmesurat presentador televisiu, una dona que va patir una mala experiència amb el seu home; i en contraposició la parella, cada un amb els seus problemes i conviccions. Uns temes complexos i segons com difícils de seguir per la manera que està plantejada l’acció.

Una canción dulce: amb moments molt tendres i imaginatius. I amarga: perquè descriu tota l’amargor dels records nefastos. La resta del títol, és prou explícit; però no és el més important que vol ressaltar aquesta peculiar proposta teatral. Realment el que planteja és si la rabia, el ressentiment i la venjança; moltes vegades és tapat per una aparença de bondat i de felicitat.

Una representació violenta que li resta profunditat als temes

Surten temes com la violació, l’abús de poder, els excessos televisius, el menyspreu a les classes més baixes, el feixisme. Tot presentat d’una manera molt violenta, amb paraules grolleres i representacions potser massa repulsives i enutjoses, interpel·lant al públic fins a arribar a fer-lo sentir incomoda.

Tot plegat fa que li resti la profunditat i dramatisme que els temes es mereixen. Així i tot, per les bones interpretacions val la pena assistir a aquesta «Canción dulce i amarga…..». Potser l’espectador sentirà amargor i repugnància, però segurament és la reacció que pretén la companyia teatral.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *