Crítica: Cançó per tornar a casa – GREC 2019

Crítica: Cançó per tornar a casa – GREC 2019
4.9 (97.5%) 16 votes

Nota: 7 sobre 10

Les T de Teatre tornen a la ciutat comtal durant aquesta edició del Grec 2019. I ho fan amb una obra de Denise Despeyroux que ha estat traduïda per Sergi Belbel: Cançó per tornar a casa. La Sala de Dalt es vesteix de gal·la per acollir una de les obres més esperades del Grec d’enguany.

“Cançó per tornar a casa” ens explica la història de tres amigues que es retroben després de 26 anys sense veure’s. Un retrobament que sembla que hagi estat provocat pel destí ja que serà vital per descobrir alguns misteris que han envoltat les seves vides. De manera paral·lela també descobrirem la història d’un “arquitecte emocional” expert en hipnosi i que està perseguit per la justícia.

“Cançó per tornar a casa”, una obra situada en un petit poble dels Pirineus catalans

Fa 8 anys que es va morir la mare de la Renata. I, ara, al tornar al poble, comença a patir el dol que no ha patit fins aquest precís moment. Se n’adona que està sola i és llavors quan es retroba amb una fotografia de fa molts anys on es veu a ella amb dues de les seves amigues de l’institut: la Rita i la Greta. Juntes van fer una obra de teatre que va tenir molt d’èxit i que estava basada en un guió d’un autor escocès desconegut fins aleshores.

Però el grup d’amigues es va separar per una baralla entre la Rita i la Greta. I ara ja fa 26 anys que no es veuen. La Renata decideix trencar aquesta distància i truca a les seves amigues per demanar-lis recolzament en aquest difícil moment de la seva vida. I aquí és on comença tota la història…

Una comèdia molt divertida amb escenes genials

Si una cosa té “Cançó per tornar a casa” són escenes còmiques molt divertides que estan carregades de surrealisme. Hi ha moments on el públic esclata a riure i les mateixes actrius i l’actor han de deixar de parlar perquè els riures impedeixen poder escoltar bé els diàlges. I precisament aquest humor és el que manté el ritme de l’obra que cada cop és més sorprenent i esbojarrat. 

Les escenes hipnòtiques són molt divertides, així com la voluntat que tenen tots els personatges a deixar-se endur per la il·lusió i viure, encara que sigui per una estona, allò que sempre han volgut viure: tornar a actuar, poder escriure una obra de teatre, tornar a jugar com quan eren adolescents… Un viatge a un poble que, en el fons, és un viatge al centre d’ells mateixos. 

Personatges amb poca profunditat

Però “Cançó per tornar a casa” no és una obra per a tants actors ni actrius. De fet, encara que s’hagi volgut crear una obra amb un protagonisme equilibrat entre tots els personatges, l’obra només ens presenta una història: la de la Greta. El drama d’aquest personatge és sobre el que gira tota la trama i és l’únic personatge que té una evolució i que s’entèn de forma més profunda.

Això fa que la resta de personatges quedin massa superficials: no s’entenen les seves emocions, les seves històries personals, les seves motivacions… Encara que s’hagi volgut crear una obra adequada per les T de Teatre on totes hi tinguéssin cert protagonisme, el cert és que l’única història que s’entèn és la de la Greta: no comprenem per què la Renata triga tant a patir el dol, tampoc per què la Rita té aquest caràcter, etcètera.

I menció a part el paper de Carme Pla: està totalment desaprofitada. En aquesta obra fa “d’acompanyant” de l’il·lusionista en un paper molt cliché on la dona es mou només pel motor de l’amor. Brilla molt més fent de narradora que en el paper tan simple que li ha tocat representar.

El destí representat pel cant de l’oriol

Tota l’obra gira en torn al destí, al retrobament, al fet de “tornar a casa” com a símbol de tornar al que tots erem abans que la vida ens fes tan de mal… Però l’únic personatge que realment viu això és el de la Greta. La resta es queda en un segon pla.

I quin és el problema? Doncs que durant l’obra es dóna el mateix protagonisme a la Greta que a la resta de personatges i al final és un poti-poti d’escenes i d’històries que queden imcompletes. A més a més, compta amb un final ultra-super-mega dramàtic que no té gaire sentit amb tot el desenvolupament de l’obra. Una galleda d’aigua freda que et deixa el somriure gèlid.

En definitiva, “Cançó per tornar a casa” és una comèdia divertida i original que està bé per passar una bona estona. Les T de Teatre defensen molt bé els seus papers així com l’actor Jordi Rico però la poca definició dels personatges fa que l’obra quedi coixa i que el final tràgic ens deixi amb un gust molt amarg. Massa.


Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y fundadora de espectáculosBCN y la productora teatral Laberinto Producciones

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *