Crítica: Cándida a la Sala Fènix

Crítica: Cándida a la Sala Fènix
5 (100%) 1 vote

Nota: 9 sobre 10

Ana Tamayo ens porta un monòleg on la dona… les dones són les protagonistes. En un espai amb pocs elements, però molt estudiats, ens parla de la càndida. La càndida que és una infecció per fongs que es produeix a la vagina. I, a partir d’aquí, també ens parla de com les dones han afrontat el seu propi cos al llarg dels anys. Un cos que ha estat reprimit, amagat. Un cos que és una vergonya, que porta la culpa a sobre només pel fet de ser un cos de dona.

(Mi abuela)… Ella quería ser un hombre, porque todo lo malo era de las mujeres.

De vegades, la culpa i la vergonya ens emmalalteixen. Alliberant-nos de la culpa, de la vergonya i del dolor que ens causen, ens curem de tot. Hi ha malalties que no s’encomanen amb un virus o una bactèria, s’encomanen a través dels prejudicis, de silenciós.

Un cop superats el maltractament, el prejudici i el silenci, quan aconseguim cridar els nostres secrets al món, quan deixem de carregar culpes innecessàries, quan ens treiem la vergonya de sobre, quan ens arranquem la pena i el dolor de les entranyes, la malaltia desapareix, de vegades.

A Cándida, Ana Tamayo carrega amb la culpa de segles i segles

Càndida ens parla d’una malaltia, però també ens parla d’aquells metges que ens miren i no ens veuen, per als que som un número més, algú que s’han de treure de sobre, un número per completar una estadística. També és una crítica als curanderos, terapeutes, pseudometges que s’aprofiten del dolor de la gent per omplir-se les butxaques.

També ens parla de les dones que es recolzen entre elles, en qui troben altres dones en qui confiar.  I d’aquells que estimem, aquells a qui estimem tant, tant, tant… que només els expliquem allò que és bonic, perquè no volem fer malbé la relació, perquè pensem que explicar alguna cosa que és lletja, podria ser com una taca. I preferim amagar allò que no ens agrada, fins i tot als que més ens estimen.

Eso no se hace, eso no se dice, eso no se toca. Calladita y quietecita.

També parla del mal que ens fan els altres. De la manipulació que canvia els papers i ens converteix en botxins, i als botxins els converteix en víctimes. I solament quan les dones arriben a discernir qui és la víctima i qui el botxí, poden sortir endavant.

¿Como saber si algo se tiene que terminar?

Un ús intel·ligent de l’espai a Cándida

Ana Tamayo fa un ús molt intel·ligent de l’espai i dels pocs elements que omplen l’escenografia. La il·luminació permet recrear un cabaret o fer sorgir el monstre enfadat que una dona té a dins. El monòleg avança amb l’ajuda de titelles i de contes, i uns girs en la història que ens van fer moure en l’espai i en el temps, amb una fluïdesa extraordinària.

La música, en directe, de Joange, és una gran creació… que va creixent a mesura que avança l’obra. Uns composició que, de mica en mica, es va fent més gran i més completa.

Càndida, a la Sala Fènix, és un monòleg que va molt més enllà de les dones. Ens parla a tots i a totes. L’infant que tenia por i que tenia algú en qui agafar-se, i al que no tenia ningú.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *