Concert de Nacho Vegas a Barcelona

Per Aina Ruiz 

Tot i els quaranta-cinc minuts de retard amb que va començar el concert de Nacho Vegas al Palau de la Música Catalana, dins el marc del Festival Milleni 2015, a la primera cançó tots els assistents ja havíem oblidat l’espera i l’havíem perdonat. El cantautor asturià, que visitava Barcelona presentant el seu nou EP “Canciones Populistas” i repassant el seu sisè àlbum en solitari “Restitución”, va començar la seva actuació amb “Canción para la PAH”, acompanyant de joves amb pancartes contra els desnonaments i del cor de veus mixtes Coru Internacional Antifascista Al Altu La Lleva.

El caire reivindicatiu però a la vegada festiu que caracteritza aquests dos últims treballs és va fer palès des del principi i el recital es va convertir en una celebració de les veus del poble. Com diu al tema “Runrún” “nos quieren en soledad nos tendrán en común.” Públic de peu totalment entregat i gran ovació. Comencem bé.

Nacho Vegas ha donat un gir a la seva carrera prenent una clara consciència política i abandonant la seva vessant més intimista amb un resultat més que satisfactori. Amb el seu habitual total black look i una samarreta on es llegia stop deshaucios, el cantautor de Gijón va fer una demostració del millor pop, rock-folk amb la seva veu penetrant i la seva guitarra que alternava amb un ukelele. Acompanyat de la seva banda habitual, Abraham Boba al piano i l’acordió, Manu Molina a la bateria i percussió, Luis Rodríguez al baix, Joseba Irazoki a la guitarra elèctrica i mandolina i Edu Baus a la guitarra, el so ve ser perfecte i la instrumentació molt cuidada.

A aquest concert de Barcelona ens trobem amb un Vegas més enèrgic i proper, que ho dona tot a l’escenari i que ha sortit del patiment del jo per obrir-se al món i descriure’n allò que hi veu: crisi econòmica, patiment, injustícia. Cançons com “La vida manca”, “Ciudad vampira” o “Actores poco memorables”, ens parlen de justícia social i de personatges que podrien ser el veí del costat.

També hi va haver concessions als seus clàssics que van fer cantar a l’uníson a un Palau amb molt poques butaques buides, temes com “Taberneros”, “Cómo hacer crac” o la meravellosa “La gran broma final” un dels moments de major comunió entre l’artista i el seu públic juntament amb “El hombre que casi conoció a Michi Panero”, que va tancar el repertori d’un concert de deu del que tots vam marxar amb un somriure d’orella a orella.

Reserva aquí les teves entrades pel Festival Mil·lenni 2016


Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y directora de la cía LetrasConVoz

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *