Crítica: 4D Òptic, existeix la realitat paral·lela?

Crítica: 4D Òptic, existeix la realitat paral·lela?
5 (100%) 1 vote

Nota: 7 sobre 10

Existeixen les realitats paral·leles? Què passa quan aquestes es troben? Podem interferir en els fets d’una realitat que no és la nostra? És possible veure una obra de teatre que, de fet, són dues? són algunes de les preguntes que planteja 4D Òptic de la Perla 29, escrita i dirigida per Javier Dualte. 

4D Òptic és un triller de ciència-ficció que planteja si hi ha una quarta dimensió

Ara podem veure al Teatre Biblioteca de Catalunya aquesta peça que es va estrenar el 2003 al Festival de Temporada Alta i al Teatre Lliure amb producció de la Sala Becket. 4D Òptic ha rebut diversos premis com el Butaca de 2004 al millor espectacle en petit format i al millor actor de repartiment (Jordi Rico), un premi totalment merescut per la seva interpretació.

En ella, un grup de científics assagen protocols òptics d’alta tecnologia. A causa d’un accident, obren una porta a una dimensió paral·lela en què uns delinqüents volen assassinar una diva de la cançó per tal d’augmentar les vendes. Només podran tancar la porta si interfereixen en els fets que estan a punt de passar. Com s’ho faran?

El muntatge i estètica de 4D Òptic, majoritàriament en blanc i negre, recorda un dels episodis de la “Dimensión desconocida” (1959-1964), la primera sèrie televisiva de ciència-ficció. En certa manera, se la pot lo considerar com la precursora de l’actual “Black Mirror” (2011).

Res és el que sembla, el món del revés

4D Òptic és un joc de miralls en què res és el que sembla. Un cop s’obre la porta que separa les dues dimensions, l’equilibri es trenca i els personatges esdevenen uns altres en la quarta dimensió. El món del revés com a “Alícia en el país de les meravelles” en què es creen escenes molt divertides.

Per posar algun exemple. El disminuït psíquic que provoca el fatal accident al laboratori, un magnífic Jordi Rico, passa a ser l’ambiciós mànager d’una discogràfica. Mentre la prepotent supervisora Sandra Monclús es transforma en una famosa cantant, a qui li fa mandra fer un concert.

Un excés de recursos que no ajuda a seguir l’obra

El ritme de 4D Òptic és trepidant: amb moltes entrades i sortides i freqüents canvis de ritme. De vegades ràpid, altres a càmera lenta, fins i tot amb alguna aturada. Aquest ritme, sumat al desdoblament dels personatges amb canvi de vestuari inclòs i un text amb tecnicismes difícils d’entendre – almenys – per a mi – fa que de vegades perdem el fil argumental perquè hi ha massa recursos escènics.

La trama de ciència-ficció de 4D Òptic amb tocs còmics manté l’interès del públic i la interpretació de tots els actors és encertada (Antònia Jaume, Núria Legarda, Sandra Monclús, Nora Navas, Carme Poll, Jordi Rico, Albert Triola i David Vert). M’agradaria destacar Nora Navas, Albert Triola i sobretot la capacitat de transformació de Jordi Rico.

Tot i així, no vaig aconseguir connectar amb l’obra i en algun moment se’m va fer pesada. Potser s’hauria d’haver escurçat una mica. Em sap greu perquè és evident el dur treball realitzat en el muntatge i la interpretació.

Dades tècniques de 4D ÒPTIC, Teatre Biblioteca de Catalunya

  • Text i direcció: Javier Dualte
  • Intèrprets: Antònia Jaume, Nuria Legarda, Sandra Monclús, Nora Navas, Carme Poll, Jordi Rico, Albert Triola i David Vert
  • Producció: La Perla 29

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i peridista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *