Crítica: Alhayat o la suma dels dies – El Maldà

Crítica: Alhayat o la suma dels dies – El Maldà
5 (100%) 7 votes

Valoració: 9 sobre 10

La companyia La Viciosa presenta «Alhayat o la suma dels dies» a El Maldà, una proposta que està inspirada en fets reals que van ocórrer a un camp de refugiats de Grècia. Georgina Latre, Manar Taljo i Moha Amazian són els tres actors i actrius que protagonitzen aquesta obra que ens situa a l’interior dels camps on avui dia milers de refugiats segueixen amb la vida en pausa.

«Alhayat o la suma dels dies» és una peça que ens parla sobre l’amistat, sobre la injustícia i sobre l’empresonament que viuen aquestes persones innocents que han de buscar com omplir totes les hores i sentir-se mitjanament útils.

Alhayat o la suma dels dies, una obra que s’endinsa en la realitat dels camps de refugiats

Quan penses en un camp de refugiats, segurament, el primer que se’t passarà pel cap són les immenses ganes de marxar d’allà que deuen tenir les persones tancades. Però, mentre esperen que això passi, l’única cosa que poden fer allà dins és esperar. Esperar a que algun dia puguin ser alliberats i puguin reprendre les seves vides, encara que ja no semblin més les seves vides.

Perquè tothom vol tornar a casa. Tothom vol tornar a aquell lloc amb una olor especial, amb una sensació de calor i de seguretat. I tothom pot fer-ho. Tothom excepte aquells a qui la seva casa ha explotat amb una bomba. Així que s’han de crear una nova llar allà on vagin, esforçar-se i treballar dur per poder recuperar la seva vida i en un lloc estranger, amb una llengua diferent i amb una cultura diferent, intentar construir la seva nova casa, el seu nou lloc.

Però això tampoc és fàcil. Han d’esperar. Han d’esperar que la humanitat desperti. Que se’ls deixi de considerar com possibles terroristes i se’ls vegi com realment són: persones humanes amb l’instint de supervivència a flor de pell. Però han d’esperar. Han de seguir esperant en una espera eterna on els dies es tornen mesos i els mesos es tornen anys.

El poder de l’amistat entre murs

Un dels temes que crec que és més recurrent i potent a «Alhayat o la suma dels dies» és l’amistat. La relació que es crea entre en Hadi i la Júlia és el fil conductor de tota la trama en què es retrata de forma molt natural com és el dia a dia dins els camps.

Cal destacar la naturalitat de l’obra. Des del primer moment en què els dos personatges es coneixen, la conversa que tenen, els silencis incòmodes, les rialles de timidesa… absolutament tot respira naturalitat. Mencionar Messi és un tema típic quan surts d’Europa, parlar amb signes o fent mímica també és molt habitual quan no coneixes l’idioma… Tot ple d’una naturalitat màxima que et fa realment sentir que aquelles dues persones no es coneixen de res.

La Júlia arriba al camp de refugiats amb la intenció d’ensenyar anglès. I ensenya anglès. Però també aconsegueix aixecar una biblioteca i una petita escola per a crear un espai on les persones dels camps puguessin anar i deixar lliure la ment. Perquè llegir ens fa lliures i, més encara, si estem tancats en un espai on el pas de les hores es converteix en un pas lent, feixuc, asfixiant.

Els tres actors i actrius fan un bon treball però vull destacar Georgina Latre que es menja l’escenari. El seu somriure, la seva energia, la seva dolçor… Realment brillant.

Una obra inspirada en fets reals

El més interessant és que tot els que se’ns explica va passar de veritat. De fet, va ser durant l’estiu del 2016 al camp de Lagadikia (Grècia). Un grup de voluntàries (que ara formen part de l’equip artístic d’aquesta obra) van treballar a aquest camp i van acabar construint una biblioteca. L’objectiu era el que se’ns explica a l’obra: crear un espai on les persones poguessin omplir les hores aprenent, llegint i sentint-se mitjanament normals. Encara que tot allò de normal tingués més aviat poc.

«Alhayat o la suma dels dies» és una obra de teatre que ens parla de la injustícia dels camps de refugiats, de la burocràcia que existeix en aquests camps entre els militars, les ONG, els metges, etcètera. També ens parla dels desitjos i de les il·lusions tancades entre murs i de la humanitat que, per molt que es vulgui oprimir, existeix i viu per sobre de tot. Una humanitat representada en la relació d’amistat entre els dos protagonistes que ens fa emocionar i obrir una mica més els ulls.


Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y fundadora de espectáculosBCN y la productora teatral Laberinto Producciones

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *