Crítica:  “Blues“ és un fidel reflex de la societat actual

Crítica:  “Blues“ és un fidel reflex de la societat actual
5 (100%) 3 votes

Nota: 8 sobre 10

La directora general de policia, l’Anna, ens informa des de la gran pantalla que el presumpte terrorista islamista ha estat abatut per les forces de seguretat. Encara hi ha moltes incògnites – ens diu – però continuem investigant. Així comença Blues, l’obra escrita per Sergi Pompermayer i dirigida per Norbert Martinez que podeu veure a la sala de baix de la Beckett.

Blues forma part del cicle Terrors de la ciutat: escenaris de conflicte i de por

Aquesta peça forma part del cicle Terrors de la ciutat: escenaris de conflicte i de por que ens convida a reflexionar sobre la influència de la por en la vida col·lectiva i urbana del nostre temps. Així mateix, Blues és una de les activitats que trobareu al programa de la Biennal del pensament-ciutat oberta  que es fa a Barcelona del 15 al 21 d’octubre.

I ara, continuem amb l’argument. Mentre l’Anna (Gemma Brió) parla per TV, la seva filla adoptiva Nala (Esmeralda Colette) és a casa amb el seu avi Ernest (Xicu Masó), l’únic que l’entén. S’han saltat una generació i tenen moltes coses en comú. Per la seva banda, la parella de l’Anna, en Max (Eduard Buch) intenta adaptar-se a la vida de la seva nova família però no li resulta gens fàcil.

La relació de l’Anna amb el seu pare Ernest o la seva filla adolescent és molt complicada. La crispació entre uns i altres augmenta progressivament fins a esclatar. Discussions, retrets i també algun secret…

El contingut de Blues s’estructura en diferents capes. En la superior i més evident, ens parla de la por al terrorisme. De l’amenaça constant que des dels atemptats de les Torres Bessones plana sobre les nostres vides i fa que sospitem d’aquells que tenen altres cultures i religions.

Es podria dir, però, que no es tracta només de por sinó també de prejudicis basats en la creença que el perill ve de fora (dels foranis, o si ho preferiu, estrangers) sense adonar-nos que sovint el perill és molt més aprop. Posats a buscar paral·lelismes, em ve al cap Temps Salvatge que vam poder veure al TNC la temporada passada en què també semblava que l’amenaça venia de fora.

Blues ens parla de la por i d’altres temes actuals

Blues és un fidel reflex de la nostra societat i, per tant, planteja molts altres temes. La conciliació laboral i el difícil equilibri que han de mantenir les dones que ocupen alts càrrecs. Els conflictes generacionals que transformen l’amor filial en necessitat d’autoafirmació i agressivitat vers els pares. La invasió de les noves tecnologies que entorpeixen la comunicació en la vida quotidiana; la precarietat laboral d’aquells que travessen l’oceà esperant un futur millor que no arriba, etc. Sense oblidar-nos de la possible manca de transparència dels cossos de seguretat. Què són capaços de fer per amagar un error?

Els personatges creen una espècie de teranyina en què l’Anna ocupa el centre. Amb una interpretació solvent de tots quatre que en algun moment pot semblar lenta però que queda compensada pels freqüents tocs d’humor de l’Ernest.

Amb un ritme que es manté durant tota l’obra fins arribar al moment àlgid: el colpidor enfrontament mare-filla. Estic segura que – com jo – algú més es va sentir identificat/da amb la situació. És de destacar la interpretació d’Esmeralda Colette en el difícil paper de l’adolescent.

La posada en escena contribueix a crear la sensació que tots els elements formen un tot que interacciona constantment: la societat. Un menjador i una saleta d’estar en què conflueixen dues escenes diferents o una gran pantalla des d’on ens parla l’Anna, que ens recorda l’ull del Gran Hermano o 1984 de George Orwell.

Solvents interpretacions a ritme de blues

Durant la funció, el ritme del blues ens acompanya per expressar la desolació dels africans que treballen a les plantacions. La música dels inadaptats com ho són en realitat els personatges d’aquesta obra: una dona amb poder que es mou en la corda fluixa entre l’ambició i la família; un escriptor amb una crisi creativa i un passat tèrbol però que protegeix la seva neta; la parella de l’Anna que no encaixa en la seva vida i només vol fer una escapadeta a Alp i la Nala, una adolescent que se sent abandonada pels seus pares i necessita conèixer els seus orígens.

A banda de la solvència de Blues i dels molts elements de reflexió que aporta no només sobre la ciutat sinó també sobre la  societat actual, és d’agrair la voluntat de la Beckett d’apropar la dramatúrgia a allò que preocupa els ciutadans. La fortalesa del vincle del teatre amb la societat i els individus és un dels garants de la seva supervivència.

Fitxa artística de BLUES, sala baix de la Beckett

  • Autoria: Sergi Pompermayer
  • Direcció: Norbert Martínez
  • Repartiment: Gemma Brió (Anna), Eduard Buch (Max), Esmeralda Colette (Nala) i Xicu Masó (Ernest)
  • Una coproducció de la Sala Beckett i la Brutal

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *