[usr 3,5 img=»03.png»]
El Teatre Goya presenta Celebraré mi muerte que ja vam poder veure el 2020 a la Beckett. Una obra basada en fets reals, escrita per Alberto San Juan, Victor Morilla i Marcos Hourmann que s’interpreta a ell mateix: el primer metge sentenciat per practicar l’eutanàsia a Espanya.
Celebraré mi muerte narra fets reals de la mà del seu protagonista
El dret a una mort digna no és un tema nou. Se n’ha parlat molt, tant als mitjans de comunicació com als tribunals. Tot i ser conscients com a societat de la necessitat de regular aquest dret, no resulta fàcil establir els límits ni garantir que l’eutanàsia no plantegi dubtes legals.
El que ja no és tan habitual és que sigui el propi protagonista qui ens expliqui la seva versió. Aquest és el cas de Marcos Hourmann, un metge argentí que davant del patiment i mort imminent d’una pacient de més de 80 anys, va decidir injectar-li clorur de potassi provocant-li la mort. Podia haver estat una mort més però ell, que no se sentia culpable del que havia fet, ho va deixar escrit en l’informe mèdic.
Carmen ya estaba casi muerta. Se la dejaba o se la ayudaba
La família de la pacient no el va denunciar però sí l’hospital i poc després va rebre una trucada que li va capgirar la vida: havia comès un delicte i havia de respondre davant la justícia. Seguint la recomanació del seu advocat es va declarar culpable d’homicidi imprudent. No va ingressar a presó però va perdre la feina i el respecte dels companys de professió.
Va marxar a Anglaterra perquè ningú el volia contractar però va haver de tornar a Espanya quan es va publicar la seva història en un diari i el van acomiadar. Aquí, va poder explicar el seu periple en el programa de Jordi Évole “Perdidos”. Poc temps després, el va contractar una mútua sanitària en la qual encara treballa.
No es mi deber como médico ayudar-la a morir?
L’escenari del Goya es converteix en un tribunal de justícia
Ara Hourmann té l’oportunitat de celebrar el judici que no es va fer, davant d’un públic que l’escolta disposat a pronunciar un veredicte. Respon amb sinceritat i sense embuts a la veu en off del fiscal davant la presència a escena d’algunes persones del públic que fan de jurat. Quin serà el vot del públic? I el de la societat? I el vostre? Culpable o innocent?
Celebraré mi muerte és una obra documental-testimonial que parla sobre l’eutanàsia
Celebraré mi muerte és una obra de teatre documental-testimonial que convida a reflexionar sobre els límits entre la vida i la mort i el dret a morir amb dignitat. També sobre com fem conviure el jurament hipocràtic que obliga els metges a preservar la vida i el d’evitar el patiment dels seus pacients quan ja no hi ha res a fer. Una paradoxa difícil de resoldre.
La pregunta que cal fer-nos és:
Si lluitem per una vida digna per què no fem el mateix pel dret a una mort digna?
El relat en primera persona de Hourmann es complementa amb vídeos i imatges del moment en què van passar els fets, el 28 de març del 2005. Entrevistes amb opinions enfrontades, dades sobre la regulació legal en altres països, la diferència entre l’eutanàsia i el suïcidi assistit, etc.
Celebraré mi muerte és també una peça testimonial de la mà d’un metge que no és actor, com Hourmann ens recorda en més d’una ocasió. Podem pensar que parla massa ràpid o que la dicció i el deix argentí fa difícil seguir l’obra però el valor d’aquesta obra recau en el testimoni del metge convertit en actor més que en la seva aptitud interpretativa.
El llenguatge i expressió de Hourmann és del tot natural; com si narrés els fets a un grup d’amics. Un text planer, amb freqüents tocs d’humor que desdramatitzen la mort i alguna paraula malsonat que ens fan riure.
Un aspecte interessant que planteja Celebraré mi muerte és la influència de la història familiar de Hourmann en la decisió de practicar l’eutanàsia a la seva pacient. Fins quin punt l’experiència vital determina les nostres decisions? Hauria fet el mateix amb un passat diferent?
La posada en escena de Celebraré mi muerte és molt senzilla per destacar el text. Una cadira per a Hourmann, tres cadires a banda i banda per al jurat i una gran pantalla on es projecten els vídeos. Tot aconpanyat d’una bona selecció musical que embolcalla l’obra.
En l’al·legat final, Hourmann agraeix el suport i solidaritat rebuts des del 2005 fins ara per part de la família, amics, companys de feina, amb especial menció a la seva dona,… Nosaltres li agraïm l’exercici de sinceritat davant d’un públic que no necessàriament ha de compartir la seva decisió. Una mostra de valentia que mereix un fort aplaudiment.
- El que més m’ha agradat: el testimoni de Hourmann que convida a preguntar-nos que hauríem fet en el seu lloc.
- El que menys m’ha agradat: la sensació que en alguns moments no entenia les paraules de Hourmann.
