Crítica: Cinco horas con Mario – Amb una inoblidable Lola Herrera

Crítica: Cinco horas con Mario – Amb una inoblidable Lola Herrera
5 (100%) 3 votes

Valoració: 9 sobre 10

El Teatre Goya ens ofereix la reposició d’una de les obres més conegudes de Delibes, Cinco horas con Mario. Un clàssic de la literatura espanyola, publicat el 1966, que retrata l’Espanya de la postguerra.

Són més de 2.000 funcions, dirigides per Josefina Molina, les que s’han representat des de l’estrena de l’adaptació teatral el 1979. Totes elles interpretades per la gran Lola Herrera que encarna la protagonista: Carmen Sotillo.

Cinco horas con Mario retrata les dones d’una generació

Cinco horas con Mario és també un mirall que mostra les dones d’una generació. Acomodades i conservadores però també decebudes perquè no han viscut la vida que volien sinó la que els tocava.

Som al 1966 i assistim a la mort sobtada del marit de Carmen, el catedràtic d’institut Mario. Un intelectual amb una integritat moral i falta d’ambició que els ha portat a viure una vida plena de privacions, lluny de la que somiava Carmen. “A una mujer la humilla que todas sus amigas vayan en coche y ella a patita” diu amb tristor.

Carmen aprofita les cinc hores en què vetlla el cos de Mario per repassar una vida en comú. Com es van conèixer, la tria d’entre altres pretendents i la sensació d’haver-se equivocat, l’escàndol familiar, el treball de Mario en un institut quan podia haver aspirat a més, els cinc fills, les amigues, una vida precària a causa de les creences de Mario, aquell sis-cents que mai va poder tenir per solidaritat amb els proletaris …

El monòleg de Carmen obre una caixa de pandora plena de retrets i frustració

L’estructura narrativa de Cinco horas con Mario es troba a mig camí entre un monòleg i un diàleg en què Carmen parla a dues veus: la seva i la de Mario. Els discurs és tan personal i sovint repetitiu que podria fer-se pesat però no és així. Resulta àgil i entretingut.

En aquesta mena de mono-diàleg d’aire provincià, ple de quotidianitats i tòpics Carmen expressa allò que va callar en vida de Mario: retrets, incomprensió, apatia i desinterès per ella però també afecte. Com va dir Lola Herrera en l’entrevista a RTVE el 2016, en el 50è aniversari de la publicació del llibre: “Carmen es la frustración hecha persona”

Carmen Sotillo es despulla emocionalment gràcies a la interpretació plena de matisos de Lola Herrera. El brillant text de Delibes ens parla d’ideals, esperances, poder i classe social. soledat, incomunicació, sexe… Tots ells temes transcendents i atemporals. Sovint, però, també ens fa riure amb uns tocs d’humor amb un punt d’ironia molt ben trobat que fan que la funció se’ns faci curta.

Una esplèndida interpretació de Lola Herrera

Lola Herrera ha representat tantes vegades aquest paper que li escau com una segona pell. Es mou amb tanta comoditat per l’escenari que sembla que estigui al menjador de casa. Ara agafa un llibre i llegeix, ara es posa o treu el xal o es queixa d’una rampa. Com si fos un dia qualsevol. Com si no hi fóssim.

Aquest constant i subtil canvi d’ubicació sumat al diàleg a una sola veu ple d’anècdotes i preguntes que no esperen resposta – sempre en present o futur com si Mario encara fos viu – manté la nostra atenció. No perdem el fil en cap moment.

Les ombres acullen les paraules de Carmen Sotillo en un escenari ple de mobles amb un entapissat de color violeta que sense poder evitar associem al feminisme. Perquè, en el fons, Carmen – o Menchu com ella mateixa s’anomena en el diàleg interior – és producte de l’educació d’una època en què les dones havien de dedicar la vida al marit i a la família. “Una mujer que estudia no es sexy” sentencia Carmen.

Carmen Sotillo és producte de l’educació d’una època

Segurament altres ja han dit tot el calia sobre Cinco horas con Mario i la interpretació que Lola Herrera fa de Carmen Sotillo. Jo només puc afegir que vaig estar pendent de Lola Herrera durant tota la funció i que vaig gaudir de cada minut.

Aquells que diuen que Carmen Sotillo és el paper de la vida de Lola Herrera tenen raó. Seria d’esperar un cert cansament d’una actriu de més de 80 anys que ha representat aquesta obra més de 2.000 vegades però res més lluny de la realitat. No es pot fer millor. Un fort aplaudiment per a aquesta gran actriu.

FITXA ARTÍSTICA DE “CINCO HORAS CON MARIO – Teatre Goya

  • Autor: Miguel Delibes
  • Adaptació: Miguel Delibes, Josefina Molina i José Samano
  • Direcció: Josefina Molina
  • Intèrpret: Lola Herrera
  • Una producció de Sabre Producciones i Pentación Espectáculos

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i peridista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Un comentario:

  1. Vaig gaudir molt, encara que no vaig sentir gairebé res…
    Acústica deplorable…
    Lola Herrera, magnífia!!!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *