Crítica: Conillets – Teatre Lliure

Crítica de Nicolás Larruy

L’obra de teatre Conillet ens parla d’aquelles súper mares que s’encarreguen de tot. De les mares que hi són sempre. “Sóc aquí, carregada de paciència”. Hi són pel que sigui, quan sigui.

La mare que se’ns presenta a aquest espectacle de Barcelona té dos fills de 5 i 8 anys i se’n sent responsable “sóc una mare responsable i puc amb tot”, I la responsabilitat adquirida la fa intentar donar-los-ho tot. I en aquest intent ensopega amb l’escola, que té criteris diferents, amb el món que ens envolta, amb ella mateixa. Vol que siguin uns supervivents. Vol educar-los perquè siguin uns supervivents. “Jo haig de preparar el meu fill pel que vindrà. El món està molt fotut”. Potser perquè no siguin com ella? Una mare que opta per viure la maternitat com una condemna i que no sap adaptar-se als canvis que això li causa en la seva vida?

teatre barcelona

El text de Conillet és molt fluix. Molt. L’autora, la Marta Galán Sala, ens diu en el prospecte de l’obra que “són textos plens de forats negres, escrits deliberadament imperfectes, esguerrats, lliures. No faig dramatúrgies.” I és cert. El text ens recorda converses literals que hem tingut o hem escoltat de grups de mares amb fills de l mateixa edat. Qui no ha sentit la frase “el tutor es pensa que no tinc res més a fer que anar a parlar amb ell de l’educació del meu fill”? Frase mítica que apareix sovint en converses de mares amb fills en edat escolar. I, partir d’aquí, el text s’omple de llocs coneguts, de tòpics sobre la maternitat, sobre la dona treballadora que compagina (o ho intenta) vida laboral i vida familiar. Ens parla de l’escola i ens diu “els tutors, els professors, els educadors o com es digui, es pensen que tenen una fórmula per corregir els nens que ells consideren que tenen una conducta inapropiada” i afegeix “(el meu fill) progressa en la direcció que dic jo, no la que diuen ells (els educadors)”. Però acaba l’obra demanant més guarderies, més escoles i beneint la persona que va inventar els menjadors escolars.

Aquesta obra de teatre també ens parla de la pèrdua de vida personal quan es tenen fills petits que absorbeixen tot el nostre temps. Li podríem demanar a l’autora que proposés “Que aixequi la mà la mare treballadora que mai no s’hagi queixat de què no li queda temps per a ella”… segur que cap mare no l’aixecaria. Un altre tòpic.

teatre barcelona

El tòpic de la feina, que ocupa la nostra vida. La feina vista com una obligació que cal complir per tenir diners i poder comprar el que hom vol. No cal confondre feina amb vida. Un altre tòpic. “Jo tinc una feina normal, amb un sou normal”. Caldria preguntar a la Marta Galán que entén ella per un sou normal. Aquesta mare, amb un sou normal, ens diu que compra tres llibres cada dia. En aquest país, un sou normal dóna per comprar un llibre al mes, com a molt i de forma excepcional.

Aquesta mare passa de dir als seus fills que se’ls estima i són el més fantàstic que ha fet mai, a dir-nos que els fills són com dues pedres que es carrega a l’esquena. Que criar els fills és una extorsió. Més tòpics. El pare no té lloc en aquest discurs. És algú que també està cansat i no pot donar a aquesta mare el que ella necessita. “Estic cansada”, “se m’estan acabant les piles”. Tornem a preguntar. Quina mare no ha dit mai aquestes dues frases? Totes les han dit. Un altre tòpic.

I enmig de tots aquests tòpics, que coneixem, que hem comentat, que hem parlat amb amics, família, companys de feina… , la Clara Segura que, de tant en tant, sembla que surt del seu paper i ens parla directament, ella, l’actriu, per reprendre el paper de la mare “super mare”. I ella, com totes les altres mares, te els mateixos problemes, el mateix estrès, el mateix cansament… i el text era això. Va passant de l’escola a l’alimentació, a les extraescolars, a l’educació, a la feina, a l’organització del temps… Una pila de tòpics sobre la maternitat amb ínfules de text teatral.

teatre barcelona

La Clara Segura ho defèn amb ganes. La veiem i pensem que podríem estar parlant amb ella, dels mateixos problemes que ella planteja, les mateixes situacions, la mateixa falta de temps, de vida pròpia. De les paparres que són els nostres fills quan són petits. Però hi ha mares que accepten això i s’hi adapten i tenen recursos per esgarrapar temps per a elles, altres que s’hi aboquen i la maternitat les omple, altres que viuen la maternitat com un parèntesi en la seva vida… però aquesta mare, la Clara Segura, es veu superada per la situació. La veiem com es va treient la roba segons passa l’obra. Es despulla d’ella mateixa per convertir-se… en què? En una mare condemnada a criar els seus fills?

L’escenari, amb un gran tub que vomita els diferents elements que la Clara Segura farà servir per explicar-nos les seves vivències, està molt enfocat a la graderia que hi queda just al davant. Les dues graderies laterals perdien de vista la Clara Segura quan es ficava dins del tub. La seva veu, la seva interpretació arriba. Però no es veu. Els efectes sonors, amb un eco que reforçava els moments més vitals d’aquesta mare, el temps, la música… estan molt ben triats. Transmeten l’estrès.

L’obra de teatre Conillet té una interpretació que es mereix un 9. Un text que no passa del 5. Un reguitzell de tòpics posats damunt d’un escenari no fan un text teatral. Però la Clara Segura és capaç de convertir-ho en teatre.

espectaculos barcelona


 

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y directora de la cía LetrasConVoz

Un comentario:

  1. Estic d’acord amb l’article. L’obra és una autèntica mè. La Segura ho fa bé, però una bona interpretació no equival a una bona obra de teatre. Em vaig avorrir sobiranament, perquè el text “no arriba” faci el que faci l’actriu.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *