Crítica: Dogville: Un poble qualsevol – Teatre Lliure

Crítica: Dogville: Un poble qualsevol – Teatre Lliure
2.8 (56%) 20 votes

Nota: 9 sobre 10

El Teatre Lliure ens presenta una adaptació de la colpidora “Dogville” de Lars Von Trier. Aquesta adaptació dirigida per Sílvia Munt i Pau Miró i protagonitzada per una enorme Bruna Cusí, et porta de la mà al poble de Dogville, on Virginia arriba amagant-se de la seva pròpia vida.

Dogville: Un poble qualsevol, una adaptació molt ben buscada

No és casualitat que el personatge principal de la obra tingui un nom diferent al de la pel·lícula. Tot i que ens trobem davant de la mateixa situació, el personatge que defensa Bruna Cusí no és exactament el mateix que defensà en el seu moment Nicole Kidman. La Virginia és més jove i les seves reaccions son més viscerals, cosa que ajuda molt més al llenguatge teatral.

Els personatges estan molt ben construïts en general i l’ambientació ens recorda a qualsevol poble que puguem conèixer, fet que ens fa més propera la historia. I es que “Dogville” és un estudi de l’actitud humana envers l’arribada d’una persona nova. La mostra de que algunes situacions poden destapar les parts més fosques de l’esser humà.

Un sol espai i projeccions

Trobo molt encertat l’ús d’un sol espai, un centre cívic amb el seu bar, espai que ens resulta tan familiar i que acostuma a ser punt de reunió als pobles. Les accions es recolzen de tant en tant amb projeccions de fets que estan passant a l’exterior, el recurs està molt ben utilitzat i no destorba el ritme en cap moment.

Les gravacions estan fetes amb molt bon gust i no et treuen en cap moment de l’acció teatral, la linealitat és perfecte, no et fa l’efecte de veure “afegits”.

Una adaptació intel·ligent interpretada de manera magistral

Fent especial menció a la feina de Bruna Cusí que és realment espectacular, la resta d’actors i actrius estan a la mateixa alçada. Tots els papers estan ben defensats i en alguns casos et fereix realment l’actitud d’alguns personatges als que desitjaries no odiar.

Tot i que és cert que la introducció d’alguns aspectes del caràcter d’en Max se’m van fer poc naturals comparats amb la versió cinematogràfica. En David Verdaguer sap defensar-ho d’una manera tan natural i propera que ni te n’adones d’aquest petit detall.

La resolució d’aquesta situació en la versió teatral és la millor elecció que es podia fer. Em va sorprendre i agradar a parts iguals, una bona sorpresa final que fa les meravelles de totes aquelles persones que vam gaudir la versió cinematogràfica i esperàvem una nova mirada d’aquesta història.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *