Crítica: El quadern daurat – Teatre Lliure

4.5 out of 5 stars (4,5 / 5)

Carlota Subirós ha adaptat i dirigit l’obra El quadern daurat, una novel·la de Doris Lessing que ens parla de les contradiccions que tenim les persones, dels múltiples «jo» que viuen en un mateix «jo», de l’esperança i la desesperança… Una obra rodona que està protagonitzada per una immensa Nora Navas que encarna a l’Anna, una militant comunista que busca com encaixar a la vida.

El quadern daurat torna al Teatre Lliure en una molt bona adaptació teatral

Val a dir que El quadern daurat és una obra on el teatre i la novel·la es donen la mà. Perquè a l’adaptació de la Carlota Subirós, la part narrativa no s’ha eliminat: s’ha mantingut i s’ha integrat perfectament, aconseguint un ritme més dinàmic de la història i un toc més poètic i literari.

És una d’aquestes històries que vénen de gust llegir i rellegir, perquè està farcida d’idees que a tots i totes segur que ens arriben de ple. Avui dia es parla molt de les conviccions, dels ideals i de la lluita, però es parla molt poc, massa poc, de totes les contradiccions que hi ha en aquestes lluites, contradiccions sociopolítiques, i les contradiccions que hi ha en el mateix ésser humà, contradiccions més íntimes i personals.

A aquesta obra de teatre coneixem la història d’Anna Wulf, una novel·lista que va tenir molt d’èxit amb la seva primera (i única) novel·la i que ara es troba en un procés creatiu diferent i caòtic. Vol escriure però se sent fragmentada i, justament per això, decideix anar escrivint tot allò que li passa pel cap en quatre quaderns diferents: un de blau, un de groc, un de vermell i un altre de negre.

Una obra de més de 2 hores que passen volant

El quadern daurat té una durada de més de 2 hores i, tot i que la història té un llarg plantejament, el cert és que atrapa. Crec que és el mode de presentar la història, el canvi d’escenografia, la figura del narrador, la naturalitat de les dues actrius protagonistes… Tot sorgeix de forma tan natural que fa que estiguis atrapat, no només a la trama, sinó també al joc de llums, a l’escenari, a les idees que llencen i que colpegen tan fort…

Juntament amb la Nora Navas ens trobem a la Mia Esteve en el paper de Molly, la millor amiga de la protagonista, el seu altre jo, una companya amb la qual comparteix mode de vida, ideologia i somnis. Però la Nora té més dubtes sobre la lluita a on es troben ficades: es qüestiona l’acció dels comunistes a l’URSS i sent que no acaba d’encaixar enlloc, per molt que ho intenti, no ho aconsegueix.

Una posada en escena preciosa

Preciosa és la paraula que millor defineix la posada en escena d’El quadern daurat. Sé que és una paraula una mica massa «cursi», però és el que em va transmetre. Sobretot el joc de llums em va semblar espectacular. Tot l’escenari del Lliure es tenyeix dels colors dels quaderns, uns colors plens de simbologia i que ens transmeten a la perfecció el sentiment de l’Anna a cada moment.

A més a més, la integració dels canvis d’escenari dins de cada escena està molt ben trobat. Una forma molt coreografiada i quasi divertida que fa que aquests moments necessaris al teatre succeeixin amb la màxima naturalitat.

Una història una mica caòtica

Hi ha un moment, quasi ve al final, quan apareix l’americà, que l’obra es torna un pèl caòtica. Se li dóna molt poc protagonisme a un personatge que entenem té un fort simbolisme i que passa davant de nosaltres forma massa confosa. És un personatge clau en el desenvolupament de la trama, tanmateix, en aquesta adaptació no se li ha donat el pes suficient i, al final, fa que la història quedi una mica coixa.

Però, en definitiva, El quadern daurat és una d’aquelles obres de la cartellera de Barcelona que s’ha de veure, sobretot, si t’agraden les novel·les. Perquè aquí t’endinsaràs dins d’un llibre, amb una història profunda, amb personatges molt ben treballats psicològicament i amb una trama que, encara que sembli que no passa res, passen moltíssimes coses. Sobretot, coses amb les quals molts de nosaltres ens sentirem força identificats.


  • El que més em va agradar: El tema sobre el que parla la història, les contradiccions, la falta d’honestedat, les fractures d’un mateix… Temes molt importants i molt humans dels quals gairebé no parlem mai.
  • El que menys em va agradar: La història amb l’americà trobo que no està ben treballada. I el final de l’obra em va decebre una mica (no diré més perquè no vull fer «spoiler»)

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y fundadora de espectáculosBCN y la productora teatral Laberinto Producciones

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *