Crítica: Ella i els arquitectes – Grec 2015

Crítica: Ella i els arquitectes – Grec 2015
¡Puntúame!

Crítica de Nicolás Larruy 

Programació teatral del Grec 2015

Nota: 8.5 sobre 10

Comencem amb un xoc lingüístic. Una guia ens parla en anglès i un turista reclama que es parli en francès. De sobte, ens trobem, sense adonar-nos, en el conflicte de tres segles enrere, on es dirimia qui tindria el poder sobre Europa: Anglaterra o França. Tres frases i ja estem ficats en una guerra.

Els actors juguen a tres bandes, són els actors, són els seus personatges, són les titelles. René (Bernat Quintana), Jeroni (Quim Lecina) i Àurea (Andrea Portella) passen de ser actors, a ser personatge o a desdoblar-se en forma de titella.

Els personatges/actors/titelles es mouen entre dos móns paral·lels que es creuen en el temps. René passa del segle XXI al segle XVIII per viure el setge, i torna al segle XXI quan li convé. Àurea es mou en un espai intemporal. És al segle XVIII però també es passeja pel segle XXI i ens deixa clar que va i ve del passat i del futur. Com si el temps no existís per a ella. El públic… hi som i no hi som. Ara ens parlen, ara ens ignoren. Ara ens apunten alguna cosa, ara passen de nosaltres, com si no existíssim. Som part del muntatge o som invisibles.

Els personatges que no tenen forma humana només són titelles…. fonamentals en una història d’un setge, d’una guerra on René, l’arquitecte francès, ens deixa ben clar que “aquí (al 1714) es dirimeix el control d’Europa”. Una metàfora crua del que va ser la guerra de Successió: una lluita de poder entre grans potències. La nostra petita guerra va estar sempre controlada per titellaires europeus que movien els fils de la política del nostre país a la seva conveniència. I en René no hi troba tanta diferència amb el que passa al segle XXI.

Entre anades i vingudes del present al passat (“jo estic en un bucle, hi sóc i no hi sóc, segle XVIII, segle XXI”), entre monòlegs encarats al públic i escenes al 1714 entre els tres personatges, ens expliquen un setge vist des del punt de la gent. Els militars només són les titelles que decideixen el futur de tots. A destacar l’escena de la borratxera, on el passat i el present conviuen i acaben barrejant-se, on els personatges de carn i ossos acaben arribant a un acord, malgrat estar en desacord en tot. Els vins francesos i els del priorat no són el mateix, però els seus efectes sí.

I enmig d’aquestes anades i vingudes en el temps, la seva percepció del món, explicada a través de la seva concepció de l’arquitectura i de la construcció. Punts de vista diferents que acaben convergint en Àurea, l’actriu intemporal de qui tots dos s’enamoren i que s’enamora dels dos homes i dels móns que representen.

Un soldat ara austracista, ara felipista (Víctor Àlvaro), ens recorda de tant en tant que “els herois tenim cita permanent amb la mort / los héroes tenemos cita permanente con la muerte”. Els herois? La gent que lluitava per un món en el que creien, sense saber que altres ja havien decidit com havia de ser el món en què viurien. “Els exèrcits sempre acaben desfilant a ritme de trompa”, ens diu René mentre mig desfila borratxo, al compàs d’una marxa militar tocades per trompes.

Els menestrals, representats per un sabater, són els que, al final, decideixen que cal tirar endavant, sigui com sigui el món en què viuen. El pragmatisme davant de l’heroisme. I la mort. La mort que s’encarna en Àurea, l’actriu intemporal, algú que representa sempre un paper. La mort que també és pragmàtica perquè les guerres, a ella, sempre li aporten material nou. “Càndids patriotes que no saben per què lluiten”. Però la mort, en la seva forma humana, s’ha enamorat dels dos arquitectes… i haurà de resoldre aquest conflicte personal. Es pot ser pragmàtic amb els sentiments, encara que una sigui la Parca?

Un vestuari molt ben triat. No deixeu de fixar-vos en l’uniforme de la guia, amb barretet i tot. Un punt kitx, fins i tot còmic, però encertadíssim. Un vestuari amb el que ens demostren que no cal quedar-se nu del tot per estar despullat davant del públic, sota les notes d’un tango.

L’escenografia és com una part d’un diorama d’un museu. Una gran fotografia d’un dibuix del setge a terra. Unes maquetes de les runes, de la ciutat, de la Ciutadella, una paret al fons amb el skyline de la Barcelona actual i l’esquema d’una muralla, amb els seus elements ben indicats. La ciutat assetjada als peus. La Barcelona actual al cel. El joc de llums acompanya l’acció i enfoca els moments àlgids de cada escena. El so està ben aconseguit. Les titelles parlen amb les veus de Joan Anguera, Xavier Capdet, Francesc Orella, Ferran Rañé i Boris Ruíz.

Només em va semblar supèrflua o, almenys, massa llarga, l’escena en què Àurea/la Parca ens explica qui és, que fa i per què ho fa. És l’únic moment en què l’obra perd el ritme trepidant que havia mantingut fins aleshores.

Ella i els arquitectes és una obra que ens deixa clar que, en una guerra, l’única que hi acaba sortint guanyant, és la mort. Potser els grans titellaires també en treguin profit. Però el que queda ben palès és que la resta de la gent només som titelles… o com nens petits, embadalits davant de les titelles que juguen, s’enamoren, es barallen… o es colpegen amb unes barres “té, té i té”.

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y fundadora de espectáculosBCN y la productora teatral Laberinto Producciones

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *