Crítica: Els nens desagraïts – Sala Beckett

Crítica: Els nens desagraïts – Sala Beckett
¡Puntúame!

Consulta la cartelera de teatro de Barcelona

Nota: 9 sobre 10

Llàtzer Garcia és l’autor i director de “Els nens desagraïts”, obra que es pot veure ara a la Sala Beckett de la mà de la companyia de teatre Arcadia. Es tracta d’una obra que parla de la fe, de la fe com a mètode de salvació, de la fe com a forma de procurar crear un món aillat, un món millor, un món on aquells d’allà, els de fora, els de les grans ciutats, no puguin fer-nos mal.

Comencem “Els nens desagraïts” assistin a un moment molt impactant: la crema de discos de Led Zeppellin, una música pròpia del infern i que corromp a les ànimes humanes. Una cremada molt simbòlica que va acompanyada d’una barreja musical impecable.

Ens trobem a un poblat de caravanes, un poblat 100% cristià on les persones que hi viuen en ell han optat per marxar del món corrupte on avui dia vivim per intentar crear un lloc nou, un lloc pur i ètic. El paradís perdut es vol recrear en aquesta porció de terra i procurar que, tant els homes i dones corruptes, com els seus fills puguin netejar la seva ànima i viure en un món millor.

Però aquesta idea paradisíaca comença a tornar-se monstruosa quan es veuen les pràctiques tan qüestionables que es duen a terme a aquest poblat: els nens han de deixar l’escola perquè, òbviament, l’educació d’avui dia corromp als més innocents, els pares s’han d’entregar totalment a la causa per poder purificar les seves ànimes i entrgar-ho tot a la “Mare”… El paradís que trobem a “Els nens desagraïts” més aviat sembla una secta i, d’això, és del que se n’adonen els fills, aquells nens que han estat obligats a deixar l’escola i viure en un espai de caravanes, silenci i cristianisme.

Amb aquesta proposta de teatre de la Sala Beckett assistim a una història apasionant i cíclica on es veu l’intent de salvació d’uns i dels altres, diferents generacions que només busquen viure en pau i sense dolor. De qui ens hem de protegir? De qui hem de fugir? Una obra que ens parla sobre la vulnerabilitat de l’ésser humà i el nostre incessant intent de protegir-nos i de lluitar per la nostra vida i el nostre futur.

A “Els nens desagraïts” ens trobem amb una esplèndida actuació de tots quatre actors. Un dels personatges més interessants és el de La Mare, recta i ferma, una dona amb una gran càrrega de dolor a la seva esquena ‘que decideix aïllar-se del món per voluntat pròpia. Juntament amb ella coneixem als tres pares i, després, als tres nens en una actuació impecable, plena d’energia i matissos que et fan no perdre el fil en cap moment.

Lúnic “però” que li trobo a aquesta obra és l’inici. Arrenca amb un extens monòleg que costa de seguir i, després, les primeres escenes són excessivament lentes i pausades. Després es crea un bon contrast però es cau en el perill de que el públic es pugui perdre en algún fet important de l’inici i que, després, no el pugui relacionar amb el transcurs de la història.

La posada en escena de Els nens desagraïts també està molt ben treballada. Un càlid joc de llums que purifica aquell poblat de caravanes i, al mateix temps, li dóna una tonalitat groguenca, agressiva, una fina línia que separa la puresa de la violència.

Llàtzer Garcia amb “Els nens desagraïts” ens mostra un anàlisi molt interessant sobre les diferents maneres que podem tenir els éssers humans per intentar salvar-nos. I salvar-nos de què? De nosaltres mateixos.


Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y fundadora de espectáculosBCN y la productora teatral Laberinto Producciones

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *