Crítica: Et vindré a tapar a La Badabadoc

Crítica: Et vindré a tapar a La Badabadoc
5 (100%) 1 vote

Nota: 8 sobre 10

“El vindré a tapar” és una obra tan necessària com ben executada, per això ens alegra que la tornin a programar a Barcelona, a La Badabadoc. Amb un muntatge íntim y elegant, les tres actrius ens expliquen la historia de la Maria que, en companyia de les seves dues amigues, iniciarà un viatge en recerca del seu marit desaparegut durant la guerra.

Et vindré a tapar, la Santa Trinitat de la dona a la postguerra

Els tres personatges ens mostren tres realitats que vivien les dones durant i després del conflicte. Tenim la que ha recuperat el marit perquè va aconseguir tornar d’alguna manera que sospitem, però que en cap moment ens deixen clar. I tenim les dues que no l’han vist tornar, la que ho accepta i el dona per mort, i la que decideix emprendre un viatge que moltes persones encara, avui en dia, no han finalitzat.

Però més enllà de la realitat de les tres amigues, els tres personatges podrien ser les tres peces d’una mateixa persona. Tres caràcters que es complementen i podrien ser, tots ells, Maries a diferents moments de la seva vida, o a altres vides, amb altres situacions i sorts.

La feina de les actrius a Et vindré a tapar és magistral

Els personatges a “Et vindré a tapar” estan molt ben definits i les breus aparicions d’altres personatges son tan naturals i orgàniques que enriqueixen la narració sense fer perdre el ritme de la peça. Tota la feina de cos i moviment de les actrius coordina perfectament amb la música i els efectes de so de la violinista esdevenint, així, una xarxa perfecte de sensacions.

L’obra en general té una narració dramàtica, però gaudeix d’algunes pinzellades d’humor que vesteixen la situació d’un costumisme entranyable. La carència d’escenografia i l’ús dels elements i els efectes sonors en directe, donen una proximitat que connecta amb el públic a nivells molt primaris. La sensació d’artesania fa que el que s’explica resulti molt familiar.

Es respira feina en conjunt treballada a foc lent

Es nota que aquesta obra és fruit d’una feina en conjunt, de molt de temps de treballar en les escenes d’una historia que ha anat creixent, mica en mica, fins fer-se gran i esdevenir la crítica social que és: contundent i necessària.

Del general impacta la personificació de dos elements que son de vital importància pel desenllaç de la historia. Tot i que la seva representació és un recurs arriscat i molt valent, personalment em resulta superficial en simbologia. M’hagués agradat veure una al·lusió més clara al feixisme i no tant a la imatge tòpica de l’espanyolisme. En definitiva, i per desgràcia, a les fosses comunes trobem ànimes amb accents de tota la península.

Memòria històrica delicada però punyent

Ens trobem davant d’una proposta que ens hauria de fer plantejar-nos, seriosament, la hipocresia i injustícia que encara envolta al tema de les persones desaparegudes durant la guerra. Seria tot un plaer que peces com aquesta fossin de visionat obligat per a totes aquelles persones que treballen per al bon funcionament de la societat. Si oblidem el passat estem en perill de tornar-ho a repetir.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *