Crítica: hISTORIA

Crítica de Nicolás Larruy

Nota: 9,5 sobre 10

Arriba una obra de teatre a Barcelona que ens explica la hISTORIA d’una manera original i sorprenent.

16 de juny de 1944. Trenta resistents antinazis estan sent executats en un descampat a mans de la Gestapo. Entre aquell grup que espera la mort, un home que sembla fora de context: té quasi seixanta anys i aspecte de professor despistat. Es tracta de Marc Bloch historiador fonamental del segle XX, defensor d’una història més humana. Molts anys més tard, avui, un estudiant d’Història, apassionat per la Història, rep l’encàrrec del seu professor, en Manel, una eminència, perquè investigui la mort d’aquell historiador. Enmig dels dos, hi ha la filla del professor, la Sophie. Un triangle amb un equilibri en precari.

teatre barcelona

L’eminent professor d’Història, capaç de regirar els fets, d’investigar, de buscar, de trobar solucions i explicacions a qualsevol problema històric, és incapaç de fer el mateix amb la seva filla, la Sophie. «Jo no sóc una de les teves putes recerques històriques» li retreu ella, quan el professor li demana «si t’expliques podria entendre els motius». La distància en el temps fa que les persones que cauen lluny en el temps siguin més fàcils de comprendre que aquelles que tenim a la vora. Una relació que es mou entre els retrets, els atacs i intents poc convincents d’atansar-se l’un a l’altre. Hi ha massa dolor i ressentiment i els sentiments els fan perdre l’objectivitat que tant els ajuda en el món acadèmic.

Sophie, ara una nena petita, ara una adula que sembla massa vella, ara una adolescent amb alts i baixos, també té una relació amb Gerard, l’estudiant… almenys mentre dura la investigació sobre Marc Bloch. Com si trobar l’explicació sobre el que va passar fós l’únic motiu per estar junts. En Gerard vol saber. No pot deixar d’investigar. La Història és la seva passió. En Gerard es mou entre Sophie i Manel, intentant mantenir un equilibri difícil. «La teva filla, de vegades, fa més por que Millán Astray». Es mouen sempre entre el passat que ja no pot canviar, però que els sembla un territori segur, un present que no controlen i un futur que desconeixen.

obres eatre barcelona

En aquesta obra de teatre descobrim que la història, malgrat que sembla un seguit de fets tancats, no ens deixarà de sorprendre. «Un jutge pregunta ‘qui’, un historiador pregunta ‘per què’». Ens sembla que tot allò que ja ha passat ja no pot canviar i ens trobem amb què «tenir una resposta adequada per un problema no vol dir que no hi pugui haver altes respostes». Descobrim que no ens podem refiar ni de nosaltres mateixos i que les nostres percepcions, les nostres vivències i els nostres records poden mentiders, perquè la memòria és dinàmica i omple els forats que troba. I veiem què, fins i tot els testimonis més acurats i més segurs, poden estar carregats de falsedat. En què hem de creure?

Descobrim també que ens agrada crear-nos herois per tenir persones que van més enllà de nosaltres, persones a qui admirar, encara que les qualitats o els fets que els hem atribuït no sempre siguin certs. Però ho acceptem. Tots els morts tenen el mateix valor. Que un condemnat a ser executat cridés «Vive la France» o no, no fa que la seva mort sigui més important que les altres.

teatre barcelona

Pau Roca és el director d’aquesta obra de teatre

La Història que ens parla dels grans homes i deixa oblidats els homes i dones anònims que no van tenir ningú que parlés d’ells. I en Manel, que no sap mantenir la història quotidiana amb la seva filla, demana que no oblidem tots aquells que van morir anònimament. . «Lluitem contra el seu oblit», ens demana. Perquè, al final, de tot el que passa, només en queden les paraules, i fins i tot les paraules poden enganyar-nos «les paraules mai no són innocents», ens diu en Manel.

Umberto Eco, va acabar el seu llibre , «El nom de la rosa», amb una frase que ho resum «stat rosa pristina nomine [nomina nuda tenemus]». De la rosa d’ahir només en queda el nom. I a hISTÒRIA a sobre, ens fan adonar-nos que ni d’això no ens en podem refiar.

Les escenes d’avui que podem veure a aquest espectacle de Barcelona, entre en Manel i Gerard, entre en Gerard i la Sophie, entre la Sophie i en Manel, o entre tots tres, es barregen amb escenes que recreen els fets del 16 de juny de 1944, amb escenes que recreen la vida de Marc Bloch, amb les classes que imparteix en Manel als seus alumnes (nosaltres). Unes escenes que hem d’anar lligant per acabar tenint una imatge del que va passar al 1944 i el que està passant ara mateix. Com mes avança l’obra, més dubtem. La curiositat, les ganes de qüestionar-ho tot de tots tres personatges també ens arriben a nosaltres, i ens ho mirem tot intentant esbrinar què és veritat i què no.

La il·luminació es mou entre els moments més intimistes, enfocant les escenes amb una llum daurada i groguenca que els dóna un aire de pel·lícula antiga, rescatada del fons d’un bagaul; i entre els moments de classe d’història, amb una llum crua de fluorescent, com si fóssim en una aula d’una Universitat una mica atrotinada. Una pantalla al fons, amb diferents projeccions, ens dóna pistes per situar-nos. La música, Bob Dylan i Johny Cash (The girl from the north country), és la cançó que comparteixen tots tres personatges però no saben aprofitar el fil que representa.

Un escenari amb unes cadires d’escola, un banc antic d’universitat, una taula, un tocadiscos… no necessiten més per representar-nos les escenes més dures i emocionar-nos. El relat de l’execució, representat amb respecte, molta dignitat i emoció, fa posar la pell de gallina. La paraula pot ser mentidera, «no son innocents», però és el que tenim. El gest, expressiu i acurat, també ens fa arribar la història.

A aquesta obra de teatre hi ha una gran interpretació de Pau Roca, Vicki Luengo i Miquel Gelabert. Gerard, Sophie i Manel, que se’ns fan realitat davant nostre, que deixen de ser personatges d’una història per ser persones que ens expliquen la seva història. I que, a més, d’explicar-nos la seva història, són capaços de fer-nos viatjar en el temps, al 1944, per reviure l’afusellament de Marc Bloch i els seus companys. Passen del 1944 a ara, i d’ara al 1944, i el viatge és fluid, sense sobresalts. Com si aquells homes que van morir fa tants anys encara visquessin en Gerard, en Sophie i en Manel.

«No sempre podem tenir respostes per a tot». A hISTÒRIA, no ens donen respostes, ens animen a preguntar, a qüestionar-nos-ho tot, a posar-ho tot en dubte. Tot, a tothom i també a nosaltres mateixos.

espectaculos barcelona


 

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y directora de la cía LetrasConVoz

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *