Valoració: 9 sobre 10
Arriba a la Sala Gran del TNC Justícia, una obra de Guillem Clua protagonitzada per Josep Maria Pou i Vicky Peña. Josep Maria Mestres n’és el director i estem davant d’una proposta molt interessant on el passat i el present es donen la mà per fer un repàs a totes les injustícies que hi ha en el món. Les personals també.
Justícia, un text que parla de la justícia des de moltes perspectives
Guillem Clua signa Justícia, un text carregat de missatge, carregat d’humanitat, carregat de veritat. Perquè sobre l’escenari ens trobem amb una obra sincera, un obra on es mostra que l’ésser humà no és blanc o negre. L’ésser humà està ple de matissos i, precisament per això, en una societat creada pels humans és molt difícil, impossible diria jo, que hi hagi una justícia que realment sigui justa: justa per tothom.
Amb l’obra de teatre Justícia, Clua debuta a la Sala Gran del Teatre Nacional i ho fa per la porta gran. Perquè el dramaturg ens planteja justícies de molts tipus, no només la justícia social o política que, realment, és la primera que se’ns passa pel cap quan pronunciem aquesta enorme paraula. No. A aquesta obra se’ns presenta la justícia vista des de molts punts de vista: la justícia amb la família, la justícia amb els éssers estimats, la justícia amb la parella, amb la teva identitat sexual, amb tu mateix…
I realment crec que això és un dels motius pels quals em va agradar tant Justícia: perquè parla de l’acte de viure, de tot el que fem i desfem durant la nostra existència i que, per a alguns pot ser just i per a d’altres un autèntic acte d’injustícia.
Una posada en escena brutal
L’escenografia de Justícia em va deixar bocabadada. Quan va acabar el primer acte, em vaig sorprendre a mi mateixa dient en veu alta «Uau». I és que aquesta expressió és la que millor reflexa el que ha fet Paco Azorín amb aquesta peça teatral.
Un escenari que cau del cel, que es trenca, que canvia i que acompanya en tot moment l’essència de l’obra. Amb una encertada pantalla audiovisual de fons, ens endinsem en la ment malalta d’un jutge i polític que està celebrant el seu últim primer dia de jubilació. Una ment que es mou entre la lucidesa i la demència i que, aquesta nit, es convertirà en l’encarregada de jutjar el protagonista.
Bones interpretacions: a destacar Vicky Peña
En Josep Maria Pou defensa molt bé el seu paper: el d’un home malalt, confós i que es troba entre dos móns que el perturben i l’emocionen alhora. Però la Vicky Peña ho clava. La seva energia, la seva actitud sobre l’escenari fa que se’ns posi la pell de gallina quan la veiem menjar-se l’escenari.
Manel Barceló, Alejandro Bordanove, Marc Bosch, Roger Coma, Pere Ponce, Anna Sahun, Anna Ycobalzeta i Katrin Vankova acaben de completar el repartiment de Justícia i tots ells ho fan d’allò més bé. Em quedo, també, amb en Roger Coma que interpreta a un personatge que ofereix un gran contrapunt i un toc de frescura i humor.
Em va semblar molt encertada la manera en la qual Guillem Clua ha estructurat l’obra. El pas del present al futur està molt ben lligat i fer que els personatges també siguin narradors és un recurs magnífic que li dóna un toc poètic i introspectiu a l’obra. L’ús de tots els actors per interpretar els personatges en diferents moments del temps em sembla també magistral.
La segona part de Justícia peca de dramatisme
Però si he de ser sincera, em va agradar més la primera part que la segona. Per què? Doncs perquè la segona part la vaig trobar una mica repetitiva i, sobre tot, amb massa drama. El dramatisme portat a l’extrem és el que ens trobem en aquesta segona part que, per mi, és un pel exagerada. La naturalitat que s’havia aconseguit durant la primera part, ara es torna una mica melodramàtica amb escenes viscerals i plenes de plors i crits de dolor. Per mi massa.
No obstant això, Justícia és una obra que, per mi, és imprescindible. Ens explica una història complexa però que s’ha sabut explicar perfectament sobre l’escenari. Tot flueix amb molta naturalitat i fa que el ritme no decaigui en cap moment. El guió de Guillem Clua és impressionant: el tema de la justícia es parla des d’un prisma molt humà, molt real, i això fa que l’obra desprengui veritat per tots els cantons.
