Crítica: La dansa de la venjança

Crítica: La dansa de la venjança
4.5 (90%) 4 votes

Nota: 8 sobre 10

És tan civilitzada com sembla la separació del Roger i la Clàudia? Com es repartiran el temps per estar amb el seu fill Pau? Sembla que han arribat a un acord fins que un dia ella passa a buscar roba pel pis que han compartit. En Roger no hi hauria de ser però decideix esperar la Clàudia per parlar amb ella sobre el “nano” i comencen una batalla dialèctica que haurien preferit no tenir. Un cruent “tour de force” en què no hi ha guanyadors, tots perden.

La dansa de la venjança, una impressionant batalla dialèctica

Pablo Derqui i Laia Marull encarnen a La Villarroel els protagonistes de La dansa de la venjança escrita per Jordi Casanovas i dirigida pel dramaturg Pere Riera. Una obra que se’ns dubte no us deixarà indiferents perquè parla d’una de les pitjors xacres de la nostra societat: la violència de gènere.

Què entenem per violència de gènere? On està la línia que separa l’agressió verbal de la física? Es poden controlar els impulsos violents? Què podem fer per evitar que es repliquin els models de conducta agressius transmesos de pares a fills? Com trencar les baules de la cadena? En definitiva, com erradiquem les conductes violentes?

Aquestes són algunes de les preguntes que planteja el sòlid i intens text de Jordi Casanovas interpretat per dos grans actors com Pablo Derqui i Laia Marull que omplen l’escenari amb la seva força interpretativa.

Roger (Pablo Derqui) és un home culte i educat, amb gran poder de retòrica. Un editor d’èxit que ha maltractat la seva dona fins anul·lar-la. Armes usades? La ironia i el menysteniment. Tan subtils com letals.“Estàs malament del cap” o “recordes allò que va passar?” són algunes de les ganivetades verbals que llança en Roger. Una interpretació un punt freda que ens fa sentir el poder de les paraules usades per ferir.

Clàudia (Laia Marull) és una dona culta però massa emotiva que no s’adona que és maltractada fins que ja és massa tard. Només té un hobby: pintar. Una mare que intenta protegir el seu fill fins a les últimes conseqüències. Una expressiva interpretació que ens omple el cor d’angoixa i evidencia la força destructora de les paraules.

Una relació malaltissa, plena de tensió que es manté durant tota l’obra. Són molt pocs els moments en què l’acció s’atura, potser per evidenciar encara més aquest  nivell de tensió que hauria guanyat amb un ritme menys mantingut i més variat.

Què passa quan afloren els impulsos violents?

Quin és el detonant del conflicte? Decidir quin dels dos portarà en Pau a l’escola perquè no li agrada anar en autobús. Aquest fet anecdòtic, fàcil de resoldre en altres circumstàncies, obre la caixa de Pandora d’on surten tots els retrets acumulats durant anys de matrimoni. Primer poc a poc, destil·lats amb subtilesa per esdevenir cada cop més explícits i violents. Com un iceberg que es mostra lentament fins enfonsar el vaixell.

Què seríem capaços de fer si ens portessin al límit? es pregunta – i ens pregunta Casanovas – a La dansa de la venjança. Perdríem la nostra humanitat per tornar a l’animamitat?

Potser és millor no esbrinar-ho, com malauradament fan en Roger i la Clàudia en un final sobtat i una mica exagerat però que recolza el que intenta mostrar-nos la Clàudia durant tota l’obra. Només quan arribem al desenllaç som capaços d’entendre del tot aquesta obra.

En el fons, del que parla La dansa de la venjança és de les relacions de parella, de com el pas del temps pot convertir l’amor en odi destruint el que s’ha construït durant anys. L’autor defineix l’obra com un thriller emocional, en què els dos personatges fan un viatge a l’infern.

“La dansa de la venjança” és una obra incòmoda que remou la nostra consciència

La dansa de la venjança és una obra incòmoda que ens fa remoure inquiets a la cadira. Ens interpel·la i obliga a posicionar-nos mentre veiem la cruenta batalla dialèctica entre dues persones que es van estimar. Com un mirall, ens mostra la nostra faceta més fosca i ens enfronta a una dura realitat: les víctimes de la violència de gènere no només són xifres.

  • Dades tècniques de LA DANSA DE LA VENJANÇA – La Villarroel
  • Text: Jordi Casanovas
  • Direcció: Pere Riera
  • Intèrprets: Pablo Derqui i Laia Marull
  • Una producció de La Villarroel

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *