Crítica: La dona del 600 al Teatre Goya – Un espectacle de 10

Crítica: La dona del 600 al Teatre Goya – Un espectacle de 10
5 (100%) 1 vote

Valoració: 10 de 10 

Qui no hagi tingut un 600, segur que ha sentit alguna història relacionada amb un cotxe com aquell, un cotxe que per a moltes famílies va ser molt més que un mitjà de transport, tenia nom propi i la matrícula era recordada durant molts anys. La història que ens planteja l’autor Pere Riera gira al voltant d’un 600 i al voltant de la família per a qui aquell cotxe té un pes clau en la seva història.

La dona del 600, una comèdia impregnada de drama o un drama impregnat de comèdia

La dona del 600 és un text que ens parla del dol, el record, la família, la soledat, les relacions, la tristesa, l’abandonament de la família, l’acceptació d’un mateix, les responsabilitats i les decisions, la vellesa, la relació pares/fills, la relació entre germanes, l’amor i les petites-grans alegries de la vida. Una obra completa, dinàmica, provocadora, que et fa riure i alhora et toca per un o molts costats.

Un repartiment de luxe a La dona del 600

Tots els personatges tenen conflictes que van apareixent en el transcurs de l’obra, temes pendents de resoldre, tristeses punyents molt endins. I tenen un denominador comú, la mort de la mare, la dona, una persona amb ganes de viure que ha servit de pilar per a tots. Aquesta està representada de forma magnífica per Mercè Sampietro encarnant la vitalitat, la passió i l’esperança.

I és que l’obra és completa i està ben cuidada d’inici a fi, i a més, té un repartiment de luxe en la qual els cinc intèrprets estan extraordinaris.   

Àngels Gonyalons, Jordi Banacolocha, Rosa Vila i Pep Planas encarnen a 4 personatges d’una manera delicada però forta, ben estudiada i treballada, passant de la simplicitat, la frescor i la senzillesa dels bons moments, a les emocions més doloroses, el patiment, i la melancolia, en un obrir i tancar d’ulls.

Una obra que parla de la família

L’autor i director Pere Riera de La dona del 600 ens fa endinsar en una família on empatitzes amb tots els personatges, et sents d’una manera o altra representat i agraeixes la sinceritat i proximitat de les seves converses; converses dures i situacions doloroses com la vida mateixa, dins d’una quotidianitat brillant, sacsejadora i familiar.

La història s’acompanya d’una escenografia adient que es recolza amb projeccions i està presidida, a més, per un 600 que dóna molt de joc a la narració. La direcció és excel·lent, tant pel que fa a la direcció d’actors, com pel que fa al ritme de l’obra, la posada en escena, i la resolució del text i les convencions teatrals. Les transicions d’escenes es fan amb flashbacks molt ben realitzats; ràpidament el públic entén el joc teatral i l’integra en els transcurs de l’acció.

És així una proposta 10 (i la primera coproducció entre Bitò Produccions i Minoria Absoluta), on us recomanem molt anar.

Ens quedem amb la frase per reflexionar: “Quan tornem a casa els pares ens comportem com si mai no haguéssim marxat”.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *