Crítica: La farsa de Walworth

Crítica de Nicolás Larruy

Nota: 9 sobre 10

espectaculos barcelona

Hi ha textos que tindran un públic incondicional. Aquest n’és un. Un text que farà les delícies de tots aquells que van gaudir amb sèries d’humor angleses, des de “Un hombre en casa”, passant per “Los Roper”, “Benny Hill”, “Els joves”, “N’hi ha que neixen estrellats”, “Eastenders”, “Coronation Street”… en aquesta obra hi trobareu reflectits aquells barris anglesos, amb gent que viu de subsidis; també hi veureu humor, aquell humor tan britànic, negre, agre, càustic, també hi veureu interpretacions que us recordaran el cine mut, on l’expressió facial era exagerada… i si us agraden les comèdies amb moltes entrades i sortides, amb canvis de personatges, amb girs inesperats… aquesta també és la vostra obra.

A “La farsa de Walworth” coneixem en Dinny, pare d’en Blake i en Sean, que viuen a Walworth, en un pis de protecció oficial. Un pis llardós, brut, atrotinat, vell… que no se sap si és millor arreglar-lo o enderrocar-lo. En Dinny viu amb el cap a Cork, a Irlanda. Viu en un món de records que no vol deixar anar… i fa viure i reviure aquests records als seus fills. Tots tres, diàriament, interpreten la vida a Irlanda, com la recorden. I com que només són tres, els dos fills, amb perruques i postissos vells i fets malbé de tant usats, van interpretant les persones que es van quedar allà. Reviuen una i una altra vegada el darrer dia que van viure a Cork.

teatre barcelona

En Dinny s’interpreta a ell mateix, amb una perruca que li va petita, motlts anys més jove. Els fills són elsl mateixos de petits, els tiets, els veïns, la mare… Amb un joc molt estudiat i milimetrat, entrant i sortint de l’armari, de darrere les cortines, posant-se i treient-se els postissos… els personatges van cobrant vida davant nostre. El que ho faci millor s’endurà el premi d’interpretació… que, sospitosament, sempre s’enduu en Dinny.

La història és la mateixa, els diàlegs són els mateixos, però avui passa un fet extraordinari: la noia del súper s’ha presentat a casa perquè en Sean s’ha equivocat de bossa quan se n’ha anat i s’ha endut una compra que no era la seva. La història agafa un gir sobtat que ningú no preveia. Només en Dinny, el director de tota aquesta orquestra, sembla saber treure’n suc.

La farsa de Walworth és una obra de teatre de Barcelona que ens presenta una família desestructurada, tancada en un món que no és real, que no surt de casa per no enfrontar-se a un món que no vol conèixer. Que viu ancorada en els records, bressolada per la Cançó de bresssol irlandesa (An Irish Lullaby). Uns irlandesos que, com a bons irlandesos carregats de tòpics, són amants de les històries “Perquè, què som Maureen, sense les nostres històries? La pèrdua i la solitud”, i de la beguda “Beure per la vida i torrar-se per la mort (Dinny)”.

teatre barcelona

Tots estan units en el record d’un dia a Irlanda, un dia on la mare era el centre. Per ells, Londres no és real, quan miren per la finestra, veuen Cork, els prats verds… perquè en Dinny, quan va arribar a Londres, es troba amb el mateix que molts irlandesos “corro la matteixa cursa que han corregut molts irlandesos”. I en Sean es pregunta “alguna cosa d’aquesta història, és real?” Tancats en el pis, sota el poder d’un pare omnipotent, controlador i manipulador,, només Sean es planteja que les coses potser no són com en Dinny els fa creure “Londres no és com ell ens explica”. I arriba a transgredir una de les normes de la casa “Avui he parlat amb algú (Sean) – “Has parlat amb algú… ¿¿¿DE FORA??? (Blake)”.

L’entrada de Healey, la noia del súper, aporta un actor més al muntatge d’en Dinny i aporta un element que mai no havien tingut: públic! En Dinny no ho desaprofitarà. Ni en Dinny, ni els seus fills. “Collons, això sí que és interpretar (Dinny)”.

La història que ens expliquen a aquest espectacle de Barcelona està plena de canvis de personatges, de cobdícia, de mentides, d’assassinats… però és el que coneixen “si destrueixes el que conec […] et mataré (Blake a Healey)”. Un escenari molt ben construït, que ens perment veure les tres habitacions de la casa i les escenes que s’hi representen simultàniament. Una ambientació que ja ens deixa clar com són els habitants del pis molt abans de què obrin la boca.

teatre barcelona

El vestuari també és una troballa. La roba, revellida, passada de moda, que escau malament a tots tres homes, que se la posen perquè tapa el cos, no perquè quedi millor o pitjor. Els complements per interpretar els personatges que van apareixent. Uns complements que, algun cop, van ser nous i van ser lluents i ara estan espellofats. Healey duu l’uniforme del súper, ben planxat, net. Un contrast en una casa on es veu ronya per arreu.

La interpertació és excel·lent. En Jordi Subirà i l’Oriol Casals interpreten en Blake i en Sean però, mentre són en Blake i en Sean, també han de ser els altres personatges de la història. I a cadascú li donen el seu punt caractarístic, estrident, còmic, exagerat i, sovint, grotesc. En Pep Vila, com a pare – director – autor – controlador, fa un paper molt difícil. Viem un personatge greixós, ridícul i poderós alhora, megalomaníac i egocèntric. Yoalnda Sey fa u paper secundari, però la veiem tremolar ficada en un món que no entén i d’on no pot fugir.

Una obra de teatre on es veu el gran treball previ que hi ha hagut abans. On es veu una molt bona direcció. I s’agraeix. Una obra amb un final que us sorprendrà. Potser no us agradi, però… ben mirat, no podia ser diferent. L’ombra de Dinny és molt allargada.

espectaculos barcelona


Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y directora de la cía LetrasConVoz

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *