El Tivoli reposa La Jaula de las locas, dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix que es va representar per primera vegada ara fa cinc anys. El dia de l’estrena es van exhaurir totes les entrades i no és estrany perquè aquest èxit de Broadway, que s’ha representat arreu del món, és una obra fresca, espontània i divertida que agrada tothom.
La jaula de las locas és un musical fresc, espontani i divertit
La jaula de las locas (La Cage aux folles, en francès) és una comèdia italo-francesa escrita el 1973 per Jean Poiret que es va representar al Palais Royal de París durant quinze anys. Va guanyar nou premis Tony i tres Drama Desk Award. El 1978 es va estrenar l’adaptació cinematogràfica dirigida per Edouard Molinaro que va obtenir el premi a la millor pel·lícula estrangera als Globus d’Or (1980) i també va estar nominada a tres Òscars: millor director, disseny de vestuari i guió adaptat.
L’obra explica com la tranquil·la vida d’Albin i Georges, propietaris del club nocturn de transvestisme La Cage aux Folles a Sant Tropez, s’altera quan el fill de Georges, Jean Michel, els anuncia que es vol casar. La promesa és filla d’un diputat ultraconservador que defensa uns valors tradicionals de família que Albin i George no compleixen ni de lluny.
Com s’ho farà la parella per mantenir les aparences durant la visita dels pares de la promesa de Jean Michel? Fins on estan disposats a arribar per a què el seu fill sigui feliç?
Espontaneïtat i capacitat d’improvisar caracteritzen l’obra
La jaula de las locas destaca per l’espontaneïtat de les interpretacions, sobretot la d’Àngel Llàcer (que alterna funcions amb Ivan Labanda) en el paper del transvestit Albin/Zaza. Durant quinze anys ha fet de mare de Jean Michel i ara es veu relegat a un segon pla. La seva parella George (Armando Pita), que no sap com afrontar el conflicte familiar o el majordom/a Jacob (Ricky Mata/Raúl Martín). Les situacions que es plantegen són tan divertides i plenes de tòpics que riureu tota l’estona.
I també per la capacitat d’improvisació, sobretot de Llàcer, necessària per interactuar amb el públic i incorporar alguns dels seus comentaris dins de la trama de l’obra. L’actor transmet de tal manera la «joie de vivre» francesa que es posa el públic a la butxaca des del minut 1; fins i tot abans de començar la funció.
Les cançons creades per Jerry Herman y Harvey Fierstein, l’orquestra situada en la part posterior de l’escenari amb Manu Guix al piano, el cos de ballarins i ballarines Las pajaritas amb una coreografia força picant completen l’equip artístic de La jaula de las locas que, incloent l’equip tècnic, suma un total de seixanta professionals.
El que, per descomptat, no podia faltar en aquest musical és un vistós vestuari ple de lluentons, cares maquillades, talons i molts colors. Ni tampoc l’escenografia que ens situa al domicili particular o a l’esplèndid club. Des del pati de butaques tenim la sensació de ser a La Cage aux folles perquè no hi falta de res.
Una comèdia que convida a reflexionar sobre la identitat de gènere
Sota l’aparença d’una comèdia esbojarrada i intranscendent, els grans temes de què tracta La jaula de las locas són la llibertat i el respecte als altres.
- Llibertat per escollir l’opció sexual que ens convingui encara que no sigui del gust dels altres o d’un sector retrògrad de la societat ancorat en rols de gènere obsolets.
- Respecte per totes les opcions sexuals i també per aquelles persones que de forma desinteressada assumeixen el rol de mare encara que no en siguin.
Però la reflexió que planteja La jaula de las locas va molt més enllà. Ens convida a preguntar-nos si allò que ens defineix com a persones és el sexe que ens ha assignat la natura? o, per contra, és la nostra identificació amb un gènere: femení, masculí o no binari. Just ara que s’acaba d’aprovar la Llei Trans és el moment de pensar-hi per construir una societat més oberta on tothom se senti còmode. Sense jutjar ni ser jutjats.
No badeu que aquesta és la tercera i última temporada.
- El que més m’ha agradat: el muntatge en el seu conjunt
- El que menys m’ha agradat: en algun moment, les interpretacions «grinyolen» però no afecta el bon resultat final.
Un espectaculo lamentable, en ocasiones de verguenza ajena. Aburridisimo.
Un musical, sense cap dubte RECOMANABLE.
Els actors impecables, vàrem riure molt i en alguns moments no tant, per la trama.
Es fa amé.
Aquests actors tenen una veu espectacular i els músics súpers!
Els canvis d’ambients, ràpids i molt bonics.