[usr 4,5 img=»03.png»]
La jove esposa és l’adaptació teatral de la novel·la d’Alessandro Baricco, una adaptació dirigida per Ivan Padilla i que es focalitza en la figura de la dona jove, una dona que torna a Itàlia després de viure tres anys a Argentina amb l’objectiu de casar-se amb el seu enamorat. Però, quan arriba a casa, ell no hi és, ha marxat uns mesos a Anglaterra i està a punt d’arribar, o això diuen…
L’adaptació que veiem al Tantarantana ens mostra l’univers tan peculiar i oníric de l’escriptor Baricco, un autor únic i creador de personatges envoltats de misteri i poesia. I Padilla ha sabut transportar aquesta essència a l’escenari amb una proposta visualment molt delicada i encertada.
La jove esposa, la novel·la de Baricco arriba al Tantarantana
Una noia torna al seu país, Itàlia, per casar-se amb un noi que no veu des de fa més de tres anys. Però ella vol casar-s’hi o, potser, el que realment vol és fugir de la vida que tenia allà, a l’altra banda de l’oceà, amb un pare que no sembla un pare.
I quan arriba a casa del seu futur marit, es troba amb cinc personatges inoblidables: la germana amb una passió desenfrenada per viure i sentir, la mare que és l’encarnació de la bellesa i l’erotisme, el pare que vol controlar-ho tot, però que no pot controlar ni la seva vida, l’oncle que dorm perquè està cansat de viure i el majordom que sap com camuflar-se en aquest ambient tan estrany i peculiar on viuen.
Uns personatges carregats de significat, on cadascú té la seva història i, per molt estrafolària que sembli en un començament, al final tots entenem la seva naturalesa i, en part, ens hi identifiquem. En aquest context es troba la jove esposa, una noia innocent que ha decidit abandonar-ho tot per ser ella mateixa, per viure la seva pròpia vida i fugir de les pors que sempre l’han perseguit.
Actuacions precises i encertades
Bàrbara Roig és la jove esposa i encarna a una noia forta, decidida i amb ganes d’aprendre i de créixer. La seva actuació està plena de naturalitat i de passió. Juntament amb ella, ens trobem a Lara Díez, Francesca Vadell, Dani Ledesma, Ramon Bonvehí i el mateix Ivan Padilla; tots junts, encarnen aquest quadre tan peculiar d’una família amenaçada per una maledicció i aïllada de tot i de tothom.
Baricco té una manera molt pròpia i personal d’escriure prosa: ho fa amb un to poètic, reflexiu i misteriós que arriba molt endins. I a aquesta adaptació teatral també hem pogut veure aquesta essència gràcies al treball de les actrius i els actors. Interpretacions mesurades, repletes de moments de quietud, de silenci… Uns buits de paraules que estan plens d’emoció i de reflexions silenciades. Em va encantar la reflexió de l’oncle sobre la violenta neutralitat de les coses, dels cossos, de tot… Brutal.
Una posada en escena impressionant
Em va agradar MOLT la posada en escena. El quadre de persones vivents que resta al final de l’escenari i que es va omplint o buidant segons les necessitats de l’obra em va semblar original i encertadíssim. Però també l’ús de les llums i de l’espai, l’aposta pel silenci com a veu de l’obra, un silenci que en els moments més eròtics i apassionats, té una veu molt poderosa.
Potser ens trobem en un moment on el teatre es carrega d’elements com audiovisuals, música, efectes sonors… I trobar una obra com La jove esposa on el silenci i la pausa són un dels protagonistes, em va agradar moltíssim. Les escenes agafen més força, més emoció, més contenció.
En definitiva, La jove esposa és una molt bona proposta de la cia L’El·lida, una companyia que aposta per recuperar algunes obres literàries i adaptar-les al teatre. Amb aquesta d’Alessandro Baricco han encertat de ple. Bravo.
- El que més m’agrada: la delicadesa de la posada en escena.
- El que menys m’agrada: és difícil adaptar una novel·la al teatre perquè hi ha personatges i trames que poden quedar un pèl superficials. Aquí, la història de la jove esposa queda una mica eclipsada per l’originalitat de la resta dels personatges.
