Crítica: La plaça del diamant – TNC

Carlota Subirós torna amb La Plaça del Diamant que, en aquesta ocasió, es presenta al TNC. Després del seu pas pel Grec 2023, aquest espectacle arriba al Teatre Nacional per homenatjar a una de les escriptores en llengua catalana més llegides i estimades: Mercè Rodoreda.

La Plaça del Diamant al TNC, una proposta amb múltiples «Colometes»

Un dels punts més rellevants de la versió de La Plaça del Diamant que podem veure al TNC és que no només hi ha una Colometa, una Natàlia, sinó que són 10 les actrius que ens narren la vida d’aquesta dona barcelonina que viu a prop de la plaça del barri de Gràcia. I aquesta multiplicitat de veus ens mostren totes les dones que habiten en una dona, totes les vides que hi ha en una sola vida… És una molt bona proposta que, a més, li aporta dinamisme al monòleg i possibilitat imatges escèniques molt boniques i carregades de poesia: quan la Colometa s’ha d’agenollar per dins s’aconsegueix crear una imatge brutal i colpidora.

Fidelitat al text original

En aquesta versió, s’ha optat per mantenir-se fidel al text de Rodoreda i això té una part bona i una part no tan bona. El millor és que podem gaudir de la poesia de la novel·la, de la seva essència, podem conèixer a la Colometa més innocent, més trista, més esperançadora… Una manera d’apropar-nos a aquest text de forma respectuosa i que ens permet gaudir-ne al màxim.

PERÒ (sempre hi ha un «però») això suposa que la majoria de l’obra sigui narrada. Encara que les actrius interpretin molt bé el monòleg (perquè ho claven), la durada de l’obra i la narració constant fa que l’espectacle sigui una mica monòton i que hi manqui dinamisme. Amb les actrius que hi ha sobre l’escenari es podria haver escenificat alguns moments claus de l’obra, es podria haver afegit una mica més de teatre i no tantíssima narració.

Interpretacions sublims

A La Plaça del Diamant gaudim d’unes interpretacions immenses. Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura i Yolanda Sey són les actrius que es posen sota la pell de la Colometa per mostrar-nos diferents facetes d’aquest personatge.

A causa de la naturalesa de la proposta, el to de les interpretacions, a vegades, peca d’intensitat. Per recrear la poesia de la Rodoreda ens trobem amb algunes intervencions una mica massa pujades, però commouen i casen molt bé amb la intenció de la direcció.

A més, la música en directe interpretada per Clara Aguilar aconsegueix recrear aquesta atmosfera carregada d’emocions, de por, d’esperança i de vida. Un gran encert aquesta banda sonora en directe que ens ajuda a connectar, encara més, amb l’esperit de la Rodoreda.

Una posada en escena que no acompanya

El que menys em va convèncer és la posada en escena. Massa elements, massa moviment, massa soroll. Acaba molestant perquè passen moltes coses sobre l’escenari i el text ens reclama la nostra atenció, però a vegades no podem mantenir-la. Sobretot, en aquelles intervencions on es barreja el text amb sorolls que el que fan és entorpir l’acústica i perdre algunes frases o paraules. Amb tres o quatre elements clau hi hauria hagut suficient: el menjar dels coloms, les flores, l’escopeta… Al final, aquesta posada en escena queda bruta i realment no acompanya.

En definitiva, La Plaça del Diamant al TNC és una obra bonica, molt femenina, que respecta el text de Mercè de Rodoreda. Deu dones sobre l’escenari encarnen la figura de la Natàlia, la Colometa, per narrar-nos la seva tràgica història. Una proposta bonica, encara que amb poc dinamisme, que ens apropa a la figura d’aquesta escriptora clau en la nostra historia literaria.

• El que més m’ha agradat: La presentació de la Natàlia en diferents veus. Dona molt joc i és molt simbòlic.
• El que menys m’ha agradat: L’escenografia. Massa coses, massa moviment, massa soroll.

— COMPRAR ENTRADES —