[usr 4 img=»03.png»]
La situació actual a Rúsia ens permet fer una relectura de Les tres germanes d’Anton Txekhov que reposa el Lliure fins el 19 de juny. Com a l’obra, la situació en aquest país era una bombolla a punt d’esclatar. La diferència és que potser no arribarà la pluja guaridora que allunya els núvols de tempesta i torna la calma, com veiem a escena.
Les tres germanes torna al Lliure després de guanayar nombrosos i merescuts premis
El premi de la Crítica 2020 al Millor espectacle, a l’Actriu de repartiment per a Mireia Aixalà i a l’Espai sonor per a Damien Bazin. Premis Max 2021 a la Millor adaptació teatral per a Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, Millor actriu per a Mireia Aixalà. Premi Butaca 2021 al Millor actor de repartiment per a Lluís Soler.
L’obra comença amb la mort del pare de la Maixa, l’Olga, la Irina i l’Andrei. Les acompanya en el seu dolor la família, un dels pilars de la societat patriarcal rusa. A més dels quatre germans, formen part d’aquest nucli familiar l’oncle, la tata, el marit de Maixa, la dona de l’Andrei, el novio de la Irina i un vell amic de joventut de l’Olga.
Les tres germanes de Thekhov és una obra coral, en què tots els personatges tenen un equilibrat pes en la construcció de la història. La d’una família benestant que es trasllada de la capital a un poble i acaba a la ruïna pels deutes d’un dels seus membres. Com a rerefons, la complicada situació política i els conflictes socials que acaben en guerra.
A mesura que avança l’obra, assistim a l’evolució dels deu protagonistes i descobrim les seves inquietuds. Amb una bona construcció de personatges que amplifica alguns dels seus trets definitoris. L’abnegació de l’Olga vers la feina i la família (Cristina Genebat), l’avorriment i les ànsies de viure de Maixa (Maria Rodríguez), l’idealisme i desencís de la Irina (Elena Tarrats), el pes de la càrrega familiar del baró (Joan Amargós), l’apatia i adicció al joc de l’Andrei (Marc Rius), l’ambició i vulgaritat de Natàlia (Mireia Aixalà), la submissió patològica de Victor (Jordi Rico), la decadència física de l’oncle (Lluís Soler), la por a la solitud de la tata (Carme Fortuny) o els dubtes entre l’obligació i la devoció d’Ivan (Ivan Benet).
Tots ells comparteixen la busqueda de la felicitat i la insatisfacció per la vida que els ha tocat viure. La distància entre allò que havien somiat i el que els ha donat la vida. Seran capaços de fugir de la realitat per retornar a la Rusia que van conèixer en altres temps i que representa per a ells el paradís perdut?
Per què no som capaços de viure una vida a l’alçada de la vida que projectem?
Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio de Manrique, que també assumeix la direcció de l’obra, han adaptat el text per portar-lo a l’actualitat. Una adaptació que té molt en compte l’espai escènic que s’imbrica del tot en la trama. Una gran mampara de vidre a banda i banda de l’escenari.
Podem pensar que és una bombolla a punt d’esclatar. O, si hi posem una mica d’imaginació, una peixera que ens permet observar els especímens que habiten el microcosmos de Thekhov. Sembla que no hi passi res, quan de fet passa de tot. El que veiem a escena és el transcurs de la vida. Amb alegries, tristeses, anhels, frustracions, por, moments de passió, conflictes personals, etc. L’amor entre les tres germanes ho resisteix tot perquè comparteixen una gran dosi de resiliència.
No deu ser fàcil encabir deu personatges a escena i que en tot moment estiguin en el lloc que els pertoca. De vegades hi són tots, com en la festa d’aniversari de la Irina; en d’altres, només alguns membres que entre i surten per les portes del saló de la casa familiar. Una escenografia molt acurada que canvia en diferents moments de l’obra o es desdobla en diferents ambients i que compta amb acompanyament musical que pren més rellevància en alguns moments.
Les tres germanes és un muntatge impecable en què tot funciona a la perfecció: el text, les interpretacions, el ritme, la posada en escena … Tant que se’m fa difícil destacar res i això no sempre és bo. Almenys, per mi.
- El que més m’ha agradat: l’encaix entre els deu personatges de l’obra que no deu haver estat fàcil.
- El que menys m’ha agradat: hauria preferit que no hi hagués una mampara entre públic / actors i actrius perquè ens distancia de l’obra.
