Crítica: Life Spoiler – Sala Flyhard

Nota: 7 sobre 10

Imagineu que podeu veure al vostre mur de facebook què passarà d’aquí set anys. Un error informàtic que ha creuat les dades dels usuaris? pensareu. Doncs no, no es tracta d’això. Els comentaris i les fotos són reals i les heu publicat vosaltres en el futur. S’anomena l’efecte Crouch.

Davant d’aquest fenomen tenim dues opcions: saber què depara el futur i despendre’ns de la il·lusòria creença que podem escollir o no mirar el mur i deixar que el destí segueixi el seu curs. Nosaltres triem.

Aquesta hipotètica situació és la que presenta Life Spoiler, a la Sala Flyhard: una distòpia amb aparença d’inquietant thriller futurista i pinzellades de física quàntica i realitats paral·leles, dirigida per Marc Angelet i Alejo Levis,

La Sara (Vicky Luengo) és una ambiciosa periodista que té la vida planificada i l’Alícia (Bruna Cusí). és una escultora que l’obliga a dubtar de tot. Una sap què passarà i l’altra no. Han tingut un accident de cotxe i mentre esperen la grua al mig de la carretera, discuteixen sobre la vida, el destí i la llibertat d’elecció: l’eterna dicotomia entre determinisme o lliure albir. “Jo ja ho tenia tot planificat però no té res a veure amb el que surt al facebook”,  “Tot és previsible. No existeix l’atzar. Els nostres actes són calculables i previsibles” són algunes de les frases que escoltem.

Life Spoiler planteja preguntes de difícil resposta. Podem triar el nostre destí o ja està escrit? Com afectaria en les nostres relacions saber què passarà? És real el que veiem? La realitat és un element extern a nosaltres o la creem quan projectem la mirada damunt les unitats (sub)atòmiques que la configuren? Compartim la mateixa realitat o cadascú té la seva? Si us interessa el tema, podeu veure el documental sobre física quàntica “Y tu que sabes” (2004).

El tercer personatge en discòrdia és una peça essencial. Sergio Matamala, a mig camí entre l’exhibicionista de la gavardina i un gris comercial d’assegurances, ajuda a entendre la trama ja que ens situa en una de les realitats paral·leles  Ara és viu, ara és mort. “Yo soy el gato” repeteix fent referència a la paradoxa del gat, una de les més conegudes de la física quàntica. En ella, el físic Shrödinger tanca un gat dins d’una caixa on també hi ha verí. Les possibilitats que l’animal s’enverini són 50%-50% però mentre la caixa estigui tancada, el gat és viu i mort alhora. Només un dels dos fets serà real, quan l’obrim.

Les interpretacions de Vicky Luengo, Bruna Cusí i Sergio Matamala són força convincents. Vicky Luengo,  expressiva i entusiasta, dubta de tot el que ja tenia planificat. Bruna Cusí és més continguda però arriscada en els seus plantejaments vitals. Sergio Matalama aporta una dosi de comicitat a l’obra que contrasta amb el registre de les seves companyes de repartiment però que no desentona.

La posada en escena ens recorda una pel·lícula de cine negre. Ha d’haver estat difícil encastar en la paret del petit escenari de la Sala Flyhard la meitat de l’atrotinat cotxe negre on es desenvolupa part de l’acció. Les constants referències al mòbil permeten adonar-nos que allò que no es publica a les xarxes socials, no existeix. Els llums de neó,  la sincopada música i les interferències en la veu de la ràdio – que ens porten a la memòria les pelis d’ovnis i al·lienìgenes – confereixen a l’obra una atmosfera de misteri i tensió. De vegades, l’escena s”atura un instant per continuar després.

Els temes que planteja l’obra són interessants però comporten algunes limitacions. Per una banda, les teories de la física quàntica són poc coneguts per la major part dels espectadors i això dificulta seguir la trama. És possible que no sàpiguen qui és el gat de Schrödinger i que no entenguin perquè el “corredor d’assegurances” s’entesta a dir una i una altra vegada: “Yo soy el gato”. També resulta complicat reproduir a escena diferents realitats paral·leles sense “morir en l’intent” ja que l’únic punt de referència és precisament el gat. No podem evitar perdre el fil i ja no sabem on som.

Les bones interpretacions, l’atrevida posada en escena i l’interessant contingut de l’obra, però, no acaben d’encertar en el seu plantejament i execució. El text, basat en les sessions d’improvisació dels actors, deixa alguns espais buits que no ajuden a entendre l’obra. Tot i això, és una proposta novedosa i valenta que no hauríeu de deixar passar.

Dades tècniques de LIFE SPOILER

Espai: Sala Flyhard
Direcció: Marc Angelet i Alejo Levis
Intèrprets: Bruna Cusí, Vicky Luengo i Sergio Matamala
Escenografia: Closca Turla i Sergi Corbera

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *