Critica: L’última trobada

Critica de Nicolas Larruy

Nota: 9 sobre 10

El públic entra directament a l’escenari, que és una sala d’estar, amb tres butaques d’estils diferents, un aparador i l’Abel Folk i l’Anna Barrachina que s’estan maquillant mentre una ajudant de direcció, que fa d’ombra, va acabant de col•locar l’atrezzo. L’Abel Folk i l’Anna Barrachina parlen amb el públic i el fan sentir part de l’escena, creen un clima de complicitat.

L’última trobada comença. Un duel entre dos homes educats en un món on les formes són molt importants. La bona educació els ha marcat des de ben petits, la bona educació, la temperància, el control dels sentiments. La primera part és com veure una lluita elegant entre dos espadatxins amb floret. Cap d’ells perd les bones maneres. És un diàleg mesurat, sense alts ni baixos… però amb una intenció soterrada, com un anunci d’una explosió de ràbia continguda durant anys.

L'última trobada

La segona part és diferent. L’Henrik alterna moments de contenció amb moments en què el llenguatge i l’acció són plens d’emoció, gens mesurats, fins i tot alçant la veu. Mentre que en Konrad es manté circumspecte, molt contingut, però mostrant que els sentiments l’afecten.

Un duel que acaba en empat. No hi ha ni guanyadors ni vençuts. Tots dos creuen que han aconseguit el que volien, però els espectadors sortim del teatre sense tenir-ho tan clar.

L’Anna Barrachina, la mainadera, té un paper curt però brillant. Entre els dos actes s’encara amb el públic i ens parla dels sentiments a través de la música. Encomana la passió per la música, per Chopin.

L'última trobada

Els actors interactuen amb el públic, a qui es dirigeixen directament alguna vegada, pregunten, comenten… també interactuen amb els equips de so i llum.

L’escenografia de L’última trobada molt minimalista. La justa per ambientar l’obra, sense que hi falti ni hi sobri res. Un terra encatifat de fulles mortes que evoca les jornades de caça de la joventut dels protagonistes, i que també podria ser ben bé la catifa d’una sala d’estar d’un castell.

El vestuari molt sobri, com correspon als personatges. Un vestuari molt acurat, fosc, que també podria ser una cuirassa, com les bones maneres que els dos personatges han interioritzat durant anys, des de la seva infantesa. La il•luminació, molt ben treballada, també serveix per jugar amb el públic, que és espectador i còmplice de l’acció.

La música, la justa. Però, com recomana l’Anna Barrachina, cal escoltar la Polonaise Fantaisie de Chopin. Escoltant-la, es pot acabar d’arrodonir l’obra, encara que sigui l’endemà.

Los mejores espectáculos de Atrápalo.

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y directora de la cía LetrasConVoz

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *