Crítica: De mares i filles – Al Teatre Poliorama

Crítica: De mares i filles – Al Teatre Poliorama
4.1 (82.86%) 7 votes

Valoració: 8 sobre 10

Al Poliorama De mares i filles, una obra on podem veure una filla, Àngels, que va a visitar la seva mare, que és a l’hospital. “Què tens?… Doncs, mala salut.” L’habitació d’hospital serà l’escenari on les dues dones, que fa cinc anys que no es parlen, facin net de tota la seva rancúnia i amargura. Si és que poden fer-ho.

“Jo tenia una vida, abans que tu nasquessis.”

Mares i filles arriba al Teatre Poliorama

La mare és una dona vital, caòtica, que viu la vida a grans glopades, que no es vol deixar res per fer, que aprofita tots els moments… la filla és una dona metòdica, organitzada, equilibrada, amant de la tranquil·litat, que fuig de les improvisacions. Dues dones que són tan diferents que sembla que no puguin ser mare i filla. I ho són.

“Ja no me’n recordava, que eres tan políticament correcta!”

La mare ha d’explicar-li unes coses importants a l’Àngels i l’ha fet anar a l’hospital. I la conversa que tenen és, a estones, surrealista… i, al mateix temps, molt real. No sabem si el que explica la mare és veritat, és fruit de la seva imaginació (“tu sempre t’inventes coses”) o dels calmats que li posen perquè estigui bé. No ho sabem. Ni ho sabrem.

No em puc queixar.

Doncs et deus avorrir mortalment!

Interpretacions naturals i molt properes

Mont Plans i Annabel Totusaus ens fan sentir que són un reflex de nosaltres mateixos. Tots els que hem estat algun cop en un hospital (de visita o com a pacients) veurem els mateixos gestos, les mateixes preguntes, les mateixes anades i vingudes.

I el temps, que sembla que no passa… La Mont Plans i l’Annabel Totusaus són una mare i una filla… però podríem ser nosaltres. Ens posen un mirall al davant i ens hi veiem perfectament. Paco Mir dirigeix el text mantenint el realisme, com si estiguéssim també de visita en aquella habitació d’hospital.

“No és una crítica, és una observació.”

L’escenografia és molt realista: una habitació d’hospital, freda, avorrida, pràctica. Situada enmig de l’escenari envoltada de negre, fa que el focus d’atenció no es mogui de les dues actrius. La il·luminació sembla realment d’hospital.

Un text molt realista i versemblant

El text de Paco Mir és un text molt realista en la relació mare-filla, en les converses tòpiques d’hospital, en les picabaralles… i la introducció d’elements que poden ser, o no, reals, no trenca aquesta sensació de realisme.

“D’on has sortit tu? No sé pas a qui et sembles!”

De mares i filles, al Poliorama, ens parla de mares i de filles, de les relacions dins de les famílies, del que diem i no voldríem dir, del que callem i no hauríem de callar, del que no sabem escoltar…

Sempre has estat una torracollons.

He tingut a qui semblar-me.


  • El que més ens ha agradat: el realisme del muntatge. La naturalitat
  • El que menys ens ha agradat: algunes digressions del text massa imaginatives, que desentonen del realisme i fan que es perdi la naturalitat del muntatge.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *