Crítica: Monòleg del perdó

Crítica de Laia Ruiz

Nota:  7 sobre 10

El flyer de la Seca deia així: “I de què tracta? És un conte, hi ha una història o què? O només delireu…” I això és el que et trobes, tal qual; és una bona sinopsis, encara que ningú l’acabi d’entendre. Una mica com l’obra; bona, perquè és bona i ho fan molt bé… però de què va exactament? què ens diu? o més important encara, què pretén transmetrer-nos? Això ja és molt més complicat de respondre.

L’autoria i direcció, d’ Enric Casasses i Abel Vernet respectivament, ja ens avisaven de que es tractaria d’una peça probablement transgressora i d’influències molt heterogènies, però em va sorprendre l’ús extremadament acurat i el·laborat del llenguatge, dirigit a una multitud poc múltiple i un pèl selecta em permetria precisar.

A aquesta obra de teatre Blanca Garcia i Joan Sirera són dos joves actors que munten un monòleg; teatre dins del teatre. La protagonista, enèrgica i passional de principi a final, ens parla i no sabem quan ho fa de les dones protagonistes dels relats que explica i quan parla d’ella mateixa. Personatges femenins que es troben, es dibuixen i desdibuixen i salten de la realitat a la ficció, creant un clima de confusió en el que l’espectador es pot sentir una mica perdut.

Una actriu que s’expressa amb la paraula i que no calla i un home que la mira i ens ensenya que escoltar també té un paper important en la pel·lícula… o en l’obra, en la que fan ells o en la que estan creant… o en la vida, aquí tot es barreja i potser no és tan important que quedin clares les línies de tall.

Aquella percepció inicial de peça senzilla en un entorn auster, amb pocs i joves actors, va variant i evolucionant i ens queda palès, un cop més, que les aparences enganyen i molt! Metateatre dens i exquisit, reflexiu i complex, que agrada o desconcerta però no deixa indiferent i que ens fa pensar.

Monòleg del perdó és una obra de teatre que la recomanem per diferents motius: per l’actriu, que és fantàstica, per l’originalitat i delicadesa i perquè FER PENSAR no és poca cosa ni és cap broma, en el panorama actual on tot sembla que s’hagi de fer per facilitar-nos les coses i que no pensem gaire.

Te interesará:

Crítica: Pretty Nota: 8 sobre 10 La Villarroel presenta Pretty, el nou espectacle de la companyia Sixto Paz. Un espectacle de Neil Labute amb direcció de Marilia Samp...
Crítica: César y Cleopatra Crítica de Lluïsa Guàrdia Nota: 9,5 sobre 10 César y Cleopatra, una obra de teatre que no us podeu perdre Una obra avalada pel Festival Internacional ...
Crítica: No me llames Solsticio, llámame Otoño Nota: 7,5 sobre 10 No me llames Solsticio, llámame Otoño es una pequeña pieza de clown gestual llena de dinamismo e inocencia con un final redondo. Ma...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *