Crítica: No hi ha bosc a Sarajevo

Nota: 5.5 sobre 10

A No Hi ha Bosc a Sarajevo el programa de mà ens posa en situació: ens parlaran de la guerra de Bòsnia i ens situen a l’any 1992. Un franctirador serbi busca retrobar-se amb una noia bosniana amb qui va tenir una relació abans de la guerra.

A partir d’aquí, un seguit d’imatges ens van movent en el temps, endavant i enrere, del 1992 al 1995, ens mouen per diferents llocs de Bòsnia…i la història es dilueix i costa de seguir.

Una nova proposta del cicle DespertaLab de la Sala Atrium

Els personatges queden poc definits. Necessiten dir-nos qui són i què fan perquè ho sapiguem. Les escenes no queden ben dibuixades, les diferents accions simultànies de tots els actors fan difícil esbrinar què és el que és important en cada moment, que és el que fa que l’escena tingui un significat concret. El que podria ser una fotografia d’un moment, queda com una aquarel·la borrosa.

no-hi-ha-bosc-a-sarajevo3

El programa de màde la Sala Atrium ens parla d’una parella sèrbia, que deduïm qui és, però no queda clar el seu paper en la història. El soldat dels Cascos Blaus queda molt caricaturitzat, com una broma enmig del caos.

El franctirador es mou entre el passat i el present però, al final, no s’entén si el passat i el present són reals o només són imaginacions seves. Fins i tot el personatge de la noia bòsnia queda poc definit. Un mestre de cerimònies acompanyat de Miss Sarajevo (potser una imatge de la ciutat?), ens parla del cicle de l’aigua… un cicle que es repeteix. Una al·legoria de la història, que també es repeteix. Sempre. De tot l’espectacle, és el que queda més clar.

A No Hi ha Bosc a Sarajevo ens trobem amb un text confús que costa de seguir, muntat en unes imatges barrejades que encara el fan més confús.

Albert Bassas, Roger Batalla, Xavier Grivé, Andrea Martínez, Guillem Motos, Pol Para, Núria Rocamora, Carol Rovira i Laura Tamayo, els intèrprets aconsegueixen fer-nos arribar a estones l’angoixa i la desesperació de la guerra. Però la direcció de Begoña Moral, molt desordenada i inconnexa no els ajuda massa.

La Sala Atrium presenta un muntatge amb pretensió de ser innovador, al·legòric, ple d’imatges… que no arriba a fer-se entendre ni a explicar-se bé.

espectaculos barcelona

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *