Crítica: Ocaña a la Sala Beckett – Una icona underground a ritme de cobla

Crítica: Ocaña a la Sala Beckett – Una icona underground a ritme de cobla
5 (100%) 3 votes

Valoració: 7 sobre 10

Barcelona és plena de símbols i Ocaña n’és un. Aquest pintor, naif i transformer, va lluitar per visibilitzar la comunitat homosexual i es va convertir en una icona del underground barceloní just després de la mort de Franco i el final de la Dictadura. És també un exponent del moviment queer (estrany o poc usual) que acull les persones que no s’identifiquen amb els models de gènere binari home-dona.

Ocaña, símbol de la Barcelona underground i queer postfranquista

Sota la direcció de Marc Rosich, podem conèixer la seva intensa, curta i transgressora vida i tràgica mort a Ocaña, reina de las Ramblas. Al juny la vam poder veure a Terrats en Cultura, ara estarà només tres dies a la Sala Beckett i la retrobarem l’any vinent a l’Espai Brossa. No us la perdeu.

Ocaña, la reina de las Ramblas és un recital teatralitzat a ritme de cobla interpretat per l’actor i cantant Joan Vázquez, a qui ja coneixem per Paquito forever o Ciutat de gespa. Acompanyat a la guitarra pel director musical Marc Sambola, Joan Vázquez canta i interpreta algunes de les conegudes cobles que tant agradaven a Ocaña: Tatuaje, Ojos verdes o Y sin embargo te quiero.

Una obra acompanyada per algunes de les cobles més conegudes i entranyables

Joan Vázquez (Ocaña) ens explica en primera persona una vida dedicada a la defensa dels drets dels LGTB – terme que va néixer anys més tard – en un moment en què l’homosexualitat era perseguida feroçment pel franquisme i que es va reivindicar a la mort del dictador. La seva manera de ser no va ser ben rebuda per la població més conservadora però sí per tots aquells que vivien a l’ombra de la Dictadura… i n’eren molts.

Què podem dir de Joan Vázquez? Que ocupa un lloc destacat en el panorama del teatre musical, com ho demostra el merescut Premi Teatre Musical 2018 per la millor interpretació masculina atorgat a Paquito forever. Que, a més de cantar i ballar molt bé, és capaç de transformar-se (transvestir-se) amb una facilitat sorprenent. No se’ns fa gens estrany veure’l amb plomes o lluentons.

Destaca la veu i carisme de Joan Vázquez

El que el fa especial, però, és el seu carisma i capacitat de connectar amb el públic. Tant d’aquells que seuen al pati de butaques com els afortunats que – com jo – van poder seure a les taules que envolten l’escenari simulant la sala d’un cabaret. Com a complement escènic, un clavell vermell damunt la taula que entusiasmats llancem a Joan Vázquez/Ocaña al final de la funció.

Per explicar la història d’Ocaña, Marc Rosich combina diferents elements. La lletra de sentides i populars cobles, cantades per la magnífica veu de Joan Vázquez; la música de la guitarra que interpreta Marc Sambola i les imatges reals que apareixen en la pantalla de l’escenari.

Fins i tot, s’ha inclòs la peça de vídeo-art que es va filmar a la porta de Brandenburg. Sense oblidar-nos, per descomptat, d’un vestuari exagerat que respon perfectament a allò que esperem: colors, plomes, lluentons, barret de flors… Al més pur estil de cabaret. Què seria d’una “reina de las Ramblas” sense el seu atrezzo?

La suma d’aquests elements ens permet fer-nos una idea de qui va ser Ocaña però ens quedem amb la sensació que era un personatge tan polièdric que queda molt per dir. Que només hem vist la superfície. Com va dir al final de la funció una de les persones que ocupava les primeres files – potser un familiar – cal reivindicar sobretot la seva faceta pictòrica.

Ocaña va viure com va morir: com una reina

La tràgica i prematura mort d’Ocaña sorprèn per la forma però no podríem dir que fos inesperada. Feia temps que patia un “rar” tipus d’hepatitis que era, sense usar un nom que com el del moviment LGBT encara no existia, la sida.

Potser una vida massa alternativa li va passar factura: constants entrades i sortides de personatges populars de l’època pel pis de la Plaça Reial, múltiples amants o les visites als urinaris públics, lloc de trobada clandestina d’aquells que s’havien d’amagar.

Ocaña va morir com va viure, com una reina. La disfressa de Sol que ell mateix va cosir per desfilar en les festes del seu poble natal a Sevilla es va incendiar i va morir a conseqüència de les greus cremades.La flama, però, que va acabar amb la vida d’Ocaña encara és encesa en favor de tots aquells que són i volen ser diferents. Per què ens fan tanta por aquells que – com Ocaña –  decideixen viure d’una altra manera?

DADES TÈCNIQUES – OCAÑA, LA REINA DE LAS RAMBLAS – Sala Beckett

  • Autoria i direcció: Marc Rosich
  • Direcció musical, arranjaments i composició: Marc Sambala
  • Repartiment: Joan Vázquez (actor i cantant) i Marc Sambola (guitarra)

 

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i peridista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *