Crítica: Raphaëlle, una lluita vital per ser ella mateixa

Crítica: Raphaëlle, una lluita vital per ser ella mateixa
5 (100%) 2 votes

Valoració: 7.5 sobre 10

Què vol dir ser dona? Què vol dir ser home?

Aquesta és la qüestió sobre la qual gira Raphaëlle, la peça de teatre documental que presenta el TNC, creada per La conquesta del Pol Sud. Aquesta companyia, fundada el 2010 per Carles Fernández i Eugenio Szwarcer, converteix el teatre en un espai de debat on plantejar els conflictes socials del moment – com el de la transsexualitat – a partir de la interacció entre el pla individual i el pla col·lectiu.

Raphaëlle ens explica en primera persona el seu trànsit sexual

D’acord amb el que diu el dossier de premsa: “Raphaëlle és una jove de 23 anys, nascuda a Perpinyà. La seva trajectòria està marcada pel fet que va néixer com un noi, amb un cos i una identitat aparentment masculines. El seu nom era Raphaël. El seu procés de transició de gènere va començar a Barcelona, fa uns dos anys. Actualment viu en aquesta ciutat on està assumint, dia a dia, la seva vida com a dona”.

Raphaëlle narra en primera persona el trànsit sexual de Raphaëlle Pérez, una dona que no s’identifica amb el cos d’home que li ha donat la natura. Se sent diferent, estranya, empresonada en un físic que no li escau. “No encajo” – ens diu – però no és només una qüestió física, tampoc encaixa en una societat que rebutja allò que s’allunya de la “normalitat”.

La Conquesta el Pol Sud convida a reflexionar sobre la identitat de gènere

Amb Raphaëlle es completa la trilogia sobre dona, identitat i història que ens ha ofert el TNC. A Nadia (2016) vam conèixer la història d’una jove afganesa que es va fer passar per home en època dels talibans i a Claudia (2017), el patiment d’una noia que als 21 anys descobreix que és una de les nenes robades d’Argentina i tot el seu món es capgira. Les tres obres parteixen d’una experiència personal que traslladen a l’àmbit col·lectiu per provocar canvis en la societat.

El trajecte vital de Raphaëlle transcorre a diferents ciutats. La infància a Perpinyà, quan posar-se les sabates de taló de la mare era vist com un innocent joc infantil. A Normandia, on el verd de la campinya francesa contrasta amb el rebuig i la soledat escolar o quan estudiava disseny de moda en una prestigiosa escola de París en què se sent còmoda, camuflada en l’entorn. I finalment a Barcelona, on la Unitat d’Identitat de Gènere de l’Hospital Clínic l’ajuda a posar nom al que li passa: disfòria de gènere (o trastorn d’identitat de gènere). Ja no està sola, hi ha moltes dones com ella: les trans.

Barcelona es la ciudad en la que nací como mujer

Una equilibrada simbiosi de text i audiovisuals

Com en les dues peces anteriors, imatges i vídeos acompanyen i complementen el relat de la protagonista. Raphaëlle no tindria cap sentit sense els mitjans audiovisuals perquè formen un tot indissoluble. Resulta molt interessant el vídeo de l’activista en favor dels drets dels trans, Miquel Missé, o de la representant del projecte I-Vaginarium que ofereix consell i suport a les dones que volen canviar de sexe.

Però per damunt de tots destaquen i emocionen les paraules dels pares de Raphaëlle que l’han acompanyada durant aquest llarg i difícil procés que continua o l’angoixant escena del metro.

Raphaëlle Pérez actua amb total naturalitat

Encara que no és actriu, Raphaëlle Pérez es mou per l’escenari – o millor dit, per la passarel·la – amb total naturalitat. Ha arribat el moment de fer-se visible, de no amagar-se, de lluitar pels drets de les dones trans. És difícil no veure-la amb la llarga cabellera i el vestit daurat. Les seves paraules transmeten múltiples emocions que van des de la por o la soledat al dubte. Qui sóc? Per què no encaixo en aquest cos? No seré un dona total fins que m’operi? per què em rebutgen? …

Primero soy mujer y después trans

Comparteixen escena amb Raphaëlle els dos membres de La conquesta del Pol Sud: Eugenio Szwancer assumeix la part tècnica (escenografia i vídeo) i Carles Fernández porta el fil conductor i interpreta diferents papers per fer la rèplica a la protagonista: metge, psicòleg, pare, …..

Què determina el nostre gènere? La biologia, la cultura, la manera de fer i sentir? Per què posem línies divisòries als sexes? És necessari etiquetar-nos com a homes o dones? Per què ens sentim amenaçats per les persones que expressen la sexualitat d’altres formes? Per què ens fan por les diferències? La transsexualitat està tan acceptada com sembla?

Són tantes les preguntes que planteja Raphaëlle que nosaltres – com ho van fer en el seu moment els creadors de l’obra – també haurem de fer un esforç d’introspecció. No només es tracta de normalitzar de facto la transsexualitat en l’esfera social sinó també de posicionar-nos com a individus perquè, en el fons, nosaltres som la societat, no?

Gràcies Raphaëlle per compartir la teva experiència amb nosaltres. Segur que no ha estat ni serà fàcil. Gràcies La Conquesta del Polo Sud per convidar-nos a reflexionar.

Dades tècniques de RAPHAËLLE, Sala Tallers TNC

  • Creació: Raphaëlle Pérez, Carles Fernández Giua, Eugenio Szwarcer
  • Direcció: Carles Fernández Giua
  • Escenografia i vídeo: Eugenio Szwancer
  • Interpretació: Raphaëlle Pérez, Carles Fernández Giua, Eugenio Szwarcer
  • Producció: Grec Festival de Barcelona 2018, Teatre Nacional de Catalunya, La Conquesta del Pol Sud i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
  • Amb el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC)

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *