Crítica: Stabat Mater a La Gleva – Jo sóc una bona cristiana

Crítica: Stabat Mater a La Gleva – Jo sóc una bona cristiana
4.3 (86.67%) 3 votes

Valoració: 10 sobre 10

Stabat Mater és un text d’Antonio Tarantino que, com diu el programa, és com un oratari profà.

Maria, una dona que exerceix la prostitutció, carregada de racisme, masclisme i impregnada d’un saber i tradició populars que brollen contínuament en la seva xerrameca que no té aturador. Maria parla i parla i no calla, com si estar callada pogués ser dolent. Les seves paraules ho omplen tot, gairebé no hi ha silencis… gairebé no hi ha ni pauses.

«Què dius, moro de merda?»

Stabat Mater torna als escenaris de la mà de La Gleva

Montse Esteve és Maria, una dona que ja veiem que no té gens de cultura. Una prostituta que es mou sempre en els mateixos ambients, allà on se sent segura.

«Millor lladre o delinqüent, que marica.»

Maria té el seu fill detingut, «Aquest Cristo, que és un coco». I amb la seva xerrameca sense aturador ens presenta la gent amb qui es relaciona, en Giovanni, Donya Querubina, Magdalena… el comissari Poncio… Un comissari que es renta les mans amb Mistol. Personatges que semblen sortits directament del Nou Testament per anar a raure a un barri popular, d’un barri amb gent amb moltes necessitats.

Maria fa un recorregut que és com una passió particular, des del naixement del seu fill fins a la seva desaparició. Una passió amb diferents parades.

«Ja ho he dit que estic passant per un calvari.»

Stabat Mater compta amb un text meravellós

El text de Stabat Mater és meravellós. És un doll de paraules que no s’autra en cap moment. Un vocabulari molt particular, que ens situa en un món, en un barri, en una dona, des de la primera paraula. Magda Puyo n’ha fet una traducció i versió plena de vida, de llum. Un text que ens porta a barris com el Raval de Barcelona, als anys 60 o 70, en les converses de celobert o de mercat.

Maria té un fill «que és un coco» i que pensa molt. Té idees pròpies. I això l’ha portat a ser detingut. Ella és un pobra dona, inculta, que exerceix la prostitució perquè no té res més… però és la seva mare i farà tot el possible per trobar-lo en un món on ningú no la té en compte, ningú no li diu res, ningú no fa res per ella.

«Jo he de suar la cansalada perquè el meu fill no s’ensorri en la merda.»

Les referències religioses a Stabat Mater són contínues. El fons d’eduació catòlica d’anys i anys, i d’un entorn on el mossèn encara hi té pes, surt gairebé a cada frase. Una religiositat que xoca amb la grolleria i el malparlar de Maria.

«Aquesta Magdalena, que m’ha transfigurat aquest Cristo de fill.»

Maria demana ajuda a tothom, a la seva manera, directa, grollera, malparlada… no ho sap fer millor. Demana ajuda. I es troba silencis i portes tancades.

Una bona posada en escena

El vestuari i l’escenografia acaben de completar aquesta passió. Maria es mou per tot el teatre, sota la llum crua que l’enfoca. Només, en algun moment, la llum es torna més suau… per tornar a ser blanca i dura. Una il·luminació que ressalta la duresa del món de Maria.

Stabat Mater és una joia. Un espectacle brillant en tots els sentits. El text és meravellós, la direcció és fantàstica… i Maria Esteve està sublim.

La Gleva ens dona l’oportunitat de veure Stabat Mater en un escenari petit, que permet a Maria Esteve, a Maria, incloure’ns en el seu monòleg-diàleg.

Stabat Mater és un muntatge per veure’l, tornar-lo a veure, i tornar-hi i tornar-hi… i descobrir-hi cada vegada una Maria / Maria Esteve que sempre ens sorprendrà.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *