Crítica: Cúbit – Una obra que torna al Teatre Lliure

Crítica: Cúbit – Una obra que torna al Teatre Lliure
4.8 (96.67%) 6 votes

Nota: 10 sobre 10

L’espai Lliure de Montjuïc, aquest espai petit i intim als baixos del gran Teatre de Lliure de Montjuïc, ha acollit una petita, però molt gran companyia La Ruta 40, un elenc teatral fundat l’any 2011. El nom d’aquest grup teatral, està inspirat de com s’anomena la carretera més llarga i espectacular d’Argentina.

Així enfoquen la seva trajectòria teatral; volen tenir una llarga i espectacular carrera; i de moment ho estant aconseguint. Són moltes les obres i èxits que porten representant en aquests vuit anys de la seva existència, i aquest Cúbit segur que és la continuació del extens camí que els espera.

Cúbit de Josep M. Miró per la Companyia La Ruta 40

Cúbit ja va ser representada la temporada passada en el mateix espai i a resultes de l’èxit obtingut s’ha tornat a reposar. La companyia sempre compte amb col·laboradors, siguin autors, com en aquest cas, que han comptat amb Josep M. Miró, que a més a dirigit la seva obra.

Josep M. Miró sempre intenta exposar temes molt humans

Històries col·lectives, familiars o personals on es viuen situacions que podríem dir que són senzilles i rutinàries i que en el fons amaguen una gran dosi dramàtica, deixant que l’espectador es faci preguntes i analitzi cada situació exposada d’una manera personal. Temes que moltes vegades no hi ha una resposta concreta.

Cúbit és una reflexió sobre la veritat del records. Exposa si els records són sempre els que autènticament és van viure o la memòria tergiversa les situacions a la mida de com un les vol veure. A més planteja si els records poden destruir l’autèntica veritat. Uns records que en la memòria de cada personatge de l’obra és diferent.

Cúbit ens presenta la història d’una família

La matriarca de la família viu sola, però per casualitat es troben els seus dos fills que van a visitar-la. Fa temps que no coincideixen, tampoc les visites són gaire freqüents. La sorpresa és que en arribar troben al fill de l’antic soci del seu pare, ajudant a la seva mare a escriure les memòries de la fundació que van crear els respectius pares fa uns 25 anys. Fundació que va causar disputes i mals entesos entre les dues famílies.

Escenes entrellaçades del present i dels records. Un vidre separa les converses, dins i fora del habitatge, reflexions interiors i personals, silencis, pensaments confrontats i exposats. A fora tot és amabilitat i educació, dintre és odi i rancúnia.

La violència es traspua en cada paraula, en cada mirada, en cada gest, en cada silenci; però no es manifesta obertament fins molt avançada la funció. Els retrets, les ferides mal tancades van sortint a poc a poc.

Són els records els que ens marquen el camí que seguim, i potser moltes vegades aquest records estan condicionats amb el que ens han explicat o com ho hem percebut.

Interpretacions excepcionals

Boníssimes interpretacions dels actors: Alberto Diaz, Sergi Torrecilla i Albert Pla, els tres actors d’aquesta proposta teatral, formen part i són creadors de la companyia, a més, com a col·laboradora, aquesta vegada han comptat amb la participació femenina de l‘Anna Azcona; una actriu que amb la seva veu greu i una potent personalitat sap s’adapta-se a qualsevol registre que se li encomana.

Interpretació que va ser guardonada com a millor actriu als premis BBVA de teatre 2017. Tots ells transmeten aquesta doble cara que un pot tenir i del mal que deliberadament, o no, un pot fer. Un treball amb un resultat molt notable i totalment recomanable.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *