Crítica: Deliri a dos – Pel teu amor, jo m’avorreixo.

Crítica: Deliri a dos – Pel teu amor, jo m’avorreixo.
5 (100%) 1 vote

Nota: 9 sobre 10

Deliri a dos, al teatre Akademia, és un text d’Eugène Ionesco que és una porta oberta a molt més del que veiem i escoltem. Un teatre on l’absurd plana per tota l’obra però tot té la coherència que tenen les coses en els somnis, per inversemblants que puguin ser.

Ell (Òscar Intente) i ella (Montse Puga) comparteixen un espai petit, amb una porta que no hi és i una finestra altíssima en una paret inexistent. Un espai dissenyat per a què el públic no tingui cap barrera visual i hagi d’omplir els buits amb el cadascú vulgui.

“La vida que m’havies promès i la que em dones.”

Ell i ella, davant nostre, sembla que passin per totes les etapes de la vida, però de forma desorganitzada… ara són dos vells a qui els costa moure’s, ara són dos criatures jugant a perseguir-se i a discutir per qualsevol cosa, o dos adults intentant tenir raó sigui com sigui.

“Els cargols i les tortugues són el  mateix animal.”

Ell i ella són una parella que arrossega un passat que, de vegades, sembla que els condiciona, i d’altres vegades, sembla com un record imaginat, un conte.

“Vaig abandonar els meus fills. No en tenia cap. N’hagués pogut tenir tants!”

Dues personalitats ben diferents, el caos i la raó, el pensament lògic i el desconcert, conviuen en aquell petit món tancat sense parets.

“-Tot el món t’ho dirà. – Quin món?”

Deliri a dos, una obra amb una gran interpretació actoral

Deliri a dos no és un text fàcil perquè cada frase pot ser exactament el que és, o pot ser moltes altres coses. La mirada de cadascun dels espectadors donarà un sentit o un altre al muntatge.

Óscar Intente i Montse Puga fan realment malabarismes en escena. Diuen el text i interpreten fent que tot acabi tenint una aparença onírica. El vestuari, van vestits en pijama, ens fa pensar que estem dins del somni d’un dels dos. Un text que podria derivar en una interpretació exagerada i, en canvi, ens trobem amb uns personatges tractats amb molta cura, amb molta precisió. Óscar Intente i Montse Puga són uns magnífics Ell i Ella.

L’espai sonor, que ens porta el món de fora, no és massa clar. I són ells dos els que l’interpreten a la seva manera. Nosaltres hem d’extreure’n les nostres pròpies conclusions.

La direcció de Montse Bonet és precisa, minuciosa. No hi ha cap gest sobrer. Tot està pensat al mil·límetre perquè puguem veure a Ell i a Ella evolucionant endavant i endarrere, o anant en cercles, sense que en cap moment ens resulti un muntatge estrafolari. Montse Bonet ha aconseguit que el que és extraordinari i absurd es converteixi en la cosa més normal del món. Com en un somni.

“Una altra bona ocasió per no prendre cap decisió.”

Teatre de l’absurd que val la pena anar a veure

Deliri a dos, al Teatre Akademia, és teatre de l’absurd. Un teatre que costa trobar als escenaris però que, quan hi és, val la pena gaudir-ne. Un teatre que va més enllà de les paraules i els gestos. On res és el que sembla, o potser sí. Un teatre en el que és la nostra mirada el qui li dona un sentit… quin? Doncs depèn de nosaltres, del nostre ànim el dia que hi anem, de les nostres experiències…

“Els afortunats tenen sort. Els dissortats no en tenen”

Deliri a dos és teatre per deixar-nos sorprendre perquè allò més sorprenent ha passat a ser el més normal i rutinari.

“Ves a veure si existeix una altra existència.”

 


 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *