Crítica: Dos pits i una dona – Ah, bravo Figaro! Bravo, bravissimo!

Crítica: Dos pits i una dona – Ah, bravo Figaro! Bravo, bravissimo!
¡Puntúame!

Nota: 8 sobre 10

A Dos pits i una dona ens trobem amb dones plenes de vanitat, sense criteri (com canta Despina a Così fan tutte, de Mozart).

Dones que serveixen, que no tenen criteri (com canta Adriana, a Adriana Lecovreur de Francisco Cilea), dones que paguen amb la vida la seva ambició, com Lady Macbeth (Macbeth de Giuseppe Verdi), dones que se sacrifiquen per amor (La Gioconda d’Amilcare Ponchielli), dones que hi són però no molesten ni volen molestar (Mi chiamano Mimi, de La Bohème, de Puccini)… i, entre tanta ària, un text de Bertold Brecht, Record de Marie A… homes que parlen de dones.

Textos i poesies a Dos pits i una dona a El Maldà

 

I mentre aquella dona de fer feines desapareix, per donar pas a una diva… la musa, vestida de dona nua, ens va recitant poemes i textos de Maria Mercè Marçal i Montserrat Abelló, Valerie Solanas, Maria Aurèlia Campmany. Textos punyents i plens de vidriol que ens revelen una visió ben diferent de les àries d’òpera. Un contrast cru, i molt dur… però necessari.

I també ens plantegen un punt de vista diferent dels homes, que en aquest espectacle no queden massa ben retratats.

 “Los Hombres, en el mejor de los casos, son el colmo del aburrimiento”.

Dos pits i una dona, una obra amb interpretacions molt encertades

La Núria Dardinya interpreta les àries amb molt de sentiment, i també, a estones, amb molt d’humor. Mentre la Clara Manyós i posa el punt irat i colèric, el punt de ràbia. En Manuel Ruíz és qui pateix en directe la seva situació en desavantatge davant de dues dones potents.

El muntatge acaba amb un lied de Clara Schumann, Ich stand in dunkeln Träumen. Una cançó escrita per una dona per tancar un espectacle que està dedicat a les dones, a través de peces musicals escrites per homes.

Un muntatge que combina perfectament tots els seus elements

 

Dos pits i una dona és un muntatge molt ben lligat, que combina a la perfecció la música, els textos i la interpretació… però al que, per fer-lo més accessible a tothom, li trobem a faltar almenys una pantalla on s’esmentin les àries que s’estan interpretant.

I la poma, símbol del pecat original que les dones carreguen sobre les seves espatlles des de temps immemorials, desapareix a queixalades.

“Las mujeres no necesitan reformes, necesitan una rebelión”


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *