Crítica: El bon lladre

Per Lluïsa Guàrdia 

Nota: 8,5 sobre 10

Quan sortiu del Romea tindreu la sensació d’haver participat en una cursa de fons cap a qui sap on. “El bon lladre” és un monòleg escrit el 1994 pel dramaturg i guionista irlandès Conor McPherson. El 2014 es va representar per primera vegada al Grec amb gran èxit de crítica i públic.

El protagonista de l’obra (Josep Julien) és un delinqüent comú que a causa d’un conjunt de fets fortuïts assassina un home i fuig, acompanyat de la dona del difunt i la filla d’aquesta. És una mena de road movie* (pel·lícula de carretera) però en diferit.

De què, de qui, per què fuig i, sobretot, cap a on va el personatge? Se’ns acudeixen diverses respostes. Del seu cap – Joe Murray – que l’ha posat en aquest embolic i li ha pres la xicota, la Greta. D’ell mateix, en una lluita interna entre el bé i el mal. Del seu propi destí, que no ha triat però que accepta amb resignació. La primera resposta és evident; les altres dues no ho són tant.

La nostra crítica sobre El bon lladre

bon lladre josep julien

“El bon lladre” té una doble lectura. Una de superficial, divertida, anecdòtica i amb un punt de surrealisme (com la feliç i poc creïble escena del pícnic). I una altra, més profunda, que obliga a fer-nos encara més preguntes: el nostre destí està marcat a priori (determinisme) o tenim l’opció de triar (lliure albir)? Podem canviar el passat? Els dolents ho són perquè han triat ser-ho o perquè les circumstàncies els han portat a delinquir? etc.

Julien narra el tiroteig i posterior persecució amb tot detall i naturalitat. Podríem dir que amb una certa quotidianitat, com si ens expliqués que ha anat al super a comprar llet i cereals. És fàcil perdre el fil si no s’està prou atent. En cap moment sembla sentir-se culpable ni mostra penediment. És com si la vida l’arrossegués i, per tant, no li calgués assumir la seva responsabilitat. Usa l’humor per distanciar-se dels fets. El possible desig de redempció, segurament inconscient, només es mostra a través de les seves accions: la voluntat de protegir els febles i innocents (la dona i la nena).

El personatge d’aquest monòleg és una persona anodina, insignificant. Ell mateix es defineix: “jo sóc el noi dels encàrrecs, un mindungui de tercera”. “Volia ser on fes falta però gent com jo, no fem falta enlloc”. Resulta significatiu que en un text ple de referències a persones i llocs que no coneixem, en cap moment s’esmenti el nom del protagonista.

Si féssim el seu retrat psicològic, el resultat seria força curiós. És una barreja interessant de naturalitat, ingenuïtat (com pot pensar que l’assassinat no tindrà conseqüències?), romanticisme (no aconsegueix treure’s del cap la Greta, tot i la seva traïció), resignació…

bon-lladre-romea

La caracterització de Julien està estudiada al mil·límetre (sembla un captaire que dorm al caixer automàtic). Sabates velles i desllustrades, pantalons marrons, xandall de marca “no t’hi fixis”, creu al coll, un branquilló del que sembla julivert a les mans, lleuger quequeig i posat de perdedor. Gestos i vocabulari arrodoneixen el personatge. Sovint s’eixuga la suor amb la màniga del xandall o fa un gest de complicitat que sembla dir “oi que m’entens?” Abunden les expressions malsonants i els renecs.

El bar del Testre Romea, on es representa l’obra, esdevé alhora pati de butaques i escenari. Només s’hi han afegit algunes caixes de begudes i quatre cadires. Aquesta ubicació permet integrar en un mateix espai actor, públic i escenari. Les barreres habituals han desaparegut. Com que sala és petita i només hi caben una trentena de persones, estem en família. Julien s’adreça al públic com si estiguéssim reunits en un pub irlandès fent una pinta i petant la xerrada.

Aquest proximitat permet establir una estreta connexió visual amb el públic, involucrant-lo en els fets. No podem mantenir-nos al marge. Julien ens mira fixament als ulls i no ens atrevim ni a respirar. Resulta difícil no sentir empatia per aquest pobre lladregot d’estar per casa que -per circumstàncies del destí – va matar una persona. Com ell diu: “No va ser culpa meva”.

“El bon lladre” és el retrat d’un antiheroi que aconsegueix entendrir-nos fins al punt de fer perdonable allò que no ho és. No podem evitar compadir-lo ni tampoc sentir per ell una certa tendresa. No ens queda gens clar, però, si és el botxí o si, per contra, és només víctima de les circumstàncies. Hauria pogut fer alguna cosa per canviar-les? That is the question!

En acabar l’obra, era el dia de l’estrena, Josep Julien va agrair la nostra presència però en realitat som nosaltres els que hem d’aplaudir la seva esplèndida actuació.

  • Interpretada per JOSEP JULIEN
  • Dirigida per XICU MASÓ

espectaculos barcelona

Te interesará:

Rhümia Nota:  8,5 sobre 10 Només entrar a la sala del Lliure de Gràcia ja sabem que alguna cosa especial ens espera perquè Rhümia és, sens dubte, un espectac...
Crítica. L’ànec salvatge Nota: 9 sobre 10 Hi ha obres que reuneixen tots els ingredients que ens agraden: una direcció que és garantia de qualitat (la de Julio Manrique), u...
Crítica: L’Electe L'Electe - Sala Muntaner Puntuació: 7.5 sobre 10 Què li passa? Pregunta el psiquiatre al president electe a la Generalitat. Aquest matí – contesta...

Un comentario:

  1. Xavier Sastre Reyes

    Excel.lent article. El concepte “road movie” en diferit em sembla que defineix a la perfecció la crítica.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *