Crítica. El Futur – TNC – “I quan m’enfado, puc ser molt desagradable”

Crítica. El Futur – TNC – “I quan m’enfado, puc ser molt desagradable”
4 (80%) 6 votes

Nota: 5 sobre 10

El futur és allò que quan arriba, deixa d’existir. Al TNC presenten un text d’Helena Tornero que ens porta a un futur que ve determinat per la gent que ens trobem pel camí. En aquest cas, Diana, una noia que acaba de complir 18 anys i de treure’s el carnet de conduir, acompanyarà en Halim cap a Estocolm. Així que, d’entrada, sembla que l’obra podria ser una road movie. Però no. No és una road movie perquè el viatge no aporta res.

També hi ha un home elegant, que és el pare de Diana, i una dona que interpreta diferents papers… personatges esporàdics que la Diana i en Halim es troben durant el viatge, una filòsofa que es camufla darrere d’un nom d’home…

El Futur al TNC, un text d’Helena Tornero

En alguns moments, el text ens recorda una mica la novel·la El Perfum, on els personatges secundaris acaben tenint un espai especial per a ells. També ens recorda tots aquelles obres de teatre i llibres on una dona s’ha de disfressar d’home per aconseguir reconeixement… en tota l’obra hi trobem moltes referències que ens són molt familiars, tant, que arriben a ser tòpics. Un rere l’altre.

“Això de tenir una filla brillant. Que sigui més intel·ligent que vostè. I que sigui una dona.”

El muntatge pretén ser innovador, amb els actors que interpreten l’obra, surten de l’obra, parlen entre ells mentre ens interpreten el viatge, intervenen en allò que està passant a escena… com si hi hagués una quarta paret a escena que els mateixos intèrprets anessin trencant. Però això també ho hem vist. I en aquest muntatge, a estones, es fa artificial.

El text té moments en què el públic riu, sí, però és un humor massa fàcil. Tot i que, almenys, la comicitat s’agraeix.

“- Tot ho soluciones amb els diners del teu pare. – Perdona, però són els únics que tinc!”

Personatges molt tòpics i simples

Diana, la nena de papà que fuig d’un passat per anar a un futur que no sap ni què és perquè no hi ha pensat. Hamil, l’immigrant il·legal que fuig d’un passat bèl·lic per anar a un futur molt incert que no sap si encara és factible. L’Alfred, l’empresari d’èxit que va cap un futur brillant. Agnetha, la dona viu un el futur d’èxit que havia imaginat, però sense poder gaudir-lo per ella mateixa, perquè s’amaga rere un pseudònim.

Són quatre personatges que són massa simples, massa plans. Ester Cort, Júlia Genís, David Menéndez i David Vert fan el que poden amb el material amb què han de treballar. I la veritat és que aconsegueixen donar credibilitat a aquests personatges que no tenen gens de fons.

L’escenari, enquadrat amb unes estructures blanques amb una tarima al mig, és l’espai buit on tot succeeix. La il·luminació és freda. Si volien recrear la llum de Suècia, ho han aconseguit.

Per rematar El Futur, el text ens diu:

“Aquesta obra és  una ficció. Una mentida. Però nosaltres som actors i això és un teatre.”

Deixant de banda l’obvietat, el públic que va al teatre sap on va, i sap que va a veure una ficció, una mentida. Sap que veurà actors en un escenari. Si l’autora volia fer una gràcia, diria que li ha sortit el tret per la culata. Podria ser un final sorneguer. Podria. Però després de veure tot el muntatge, aquesta afirmació de l’autora sembla que una broma de mal gust i un insult a la intel·ligència del públic.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *