Crítica: Forquilla, mitjó, arracada – Sala Fenix

Crítica: Forquilla, mitjó, arracada – Sala Fenix
5 (100%) 1 vote

Valoració: 6 sobre 10

Què passa quan els fills se’n van de casa i una dona, de sobte, es queda sola a casa? Això és el que li passa a la Keiza, la protagonista de Forquilla mitjó arracada, els fills se n’han anat, el marit no és mai a casa embolicat en política i amb la seva amant… i ella es troba amb què té molt de temps i poques coses per fer. I que no sap com ocupar el seu temps.

«M’he fet el monyo amb una forquilla.»

Però la Keiza també té bones amigues. Molt bones amigues que, en previsió d’aquesta situació, li regalen un curs… un curs que li farà a casa la Joana. La trobada entre les dues dones farà que la vida de totes dues es capgiri del tot. Les dues aprendran que la vida cal encarar-la i que hi ha decisions que s’han de prendre, per difícils que siguin.

«És com quan no saps què t’ha passat i és justament això el que et passa.»

Forquilla mitjó arracada, una obra que parla sobre l’adaptació a noves etapes a la vida

La Joana i la Keiza descobriran que, malgrat ser molt diferents en tot, se semblen molt més del que creuen.

“-Jo no vull viure en mentides. -Hi vius!”

El text de Queralt Riera no vol ser ni profund ni crear cap catarsi. Només planteja situacions que, tot i que poden semblar exagerades, no ho són tant. Al capdavall parla de nosaltres, de decidir, de viure acotant el cap o de viure amb plenitud.

Vanesa Isbert (Joana) i Judit Beltri (Kezia) són les dues protagonistes de Forquilla, mitjó, arracada. La direcció del text és de Queralt Riera i Tony Casla.

La combinació de les dues actrius i la direcció no acaba de rutllar. Sembla que al muntatge li falten uns quants dies d’assaig per fer-lo més rodó. La combinació de monòleg, rap, classes de kungfu vaginal… fa un poti poti que no queda ben lligat.

«Tinc por perquè he deixat de ser ordenada.»

Kezia i Joana descobriran juntes que viure és decidir.

Forquilla mitjó arracada, a la Sala Fènix ens parla d’això, de decidir. De ser prou valents per decidir què volem fer amb les nostres vides.


  • El millor de l’obra: el text
  • El pitjor de l’obra: la direcció.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *