Crítica: Frankenstein, jugar a ser Déu té un preu molt alt

Crítica: Frankenstein, jugar a ser Déu té un preu molt alt
¡Puntúame!

Nota: 8 sobre 10

Qui no coneix Frankenstein? S’ha escrit tant sobre el personatge creat per Mary Shelley el 1818 obsessionat a donar vida que resulta difícil afegir alguna cosa nova.

L’obra de Shelley fa ressò dels experiments de l’època amb corrent elèctrica per narrar-nos com el científic Víctor Frankenstein (Àngel Llàcer) intenta crear una criatura perfecta amb trossos de cadàvers. Quan veu, però, que el resultat no és l’esperat, abandona el monstre (Joel Joan) a la seva sort. Sol, espantat, sense saber què ha passat.

Frankenstein juga a ser Dėu però descobreix que crear contra natura té un preu molt alt. “Quan es dóna vida, no es pensa en les conseqüències”.

Frankenstein al TNC rebutja la seva creació perquè no és el que esperava

L’adaptació de Frankestein que Carme Portaceli dirigeix al TNC destaca pel tractament psicològic dels seus personatges. Frankenstein i la criatura (sense nom propi) viuen un procés de transformació en sentit contrari, gairebé sense coincidir a escena, que els reuneix al final de l’obra en una lluita a mort.

Quin dels dos és el monstre? Aquell que crea del no res una horrible criatura? o aquell que intenta sobreviure en un món hostil que el rebutja per la seva aparença física?

Encara que mai han estat units pel cordó umbilical, la connexió entre Víctor Frankenstein i la seva criatura és molt intensa perquè el seu concepte de creació està també molt lligat al de la maternitat (només començar l’obra, ens explica la mort de la seva mare durant el naixement del seu germà)

A qui imita Frankenstein? a Déu? o a la natura que permet a les dones engendrar fills? Possiblement als dos.

L’obra de Frankestein també ens parla d’amor i rebuig

A més de parlar sobre la creació de la vida i l’ètica de la ciència, Frankenstein parla d’amor, rebuig i abandonament. La criatura no entén perquè és rebutjat per aquell que l’ha creat. L’obra ens recorda la responsabilitat que suposa donar vida i l’obligació de protegir el resultat encara que no respongui a les nostres expectatives.

El monstre se sent desemparat fins que apareix De Lacey (un esplèndid Lluís Marco) que representa el que Frankenstein no pot oferir: l’amor d’un pare. Ell és l’únic capaç de veure en el seu interior, acceptar-lo com és i d’ensenyar-lo a viure (a alimentar-se, vestir-se, parlar, o llegir). La relació entre la criatura i De Lacey representa el camí de la foscor a la llum, del rebuig a l’amor.

És molt interessant l’escena en què el monstre aprèn a parlar i descobreix un món que el porta a dir: “com més aprenc, menys entenc el que m’envolta”. La maldat inicial de la criatura només és resultat del seu desconeixement del món, de la por i d’un inevitable sentit de supervivència.

Joel Joan i Àngel Llàcer formen un bon duet interpretatiu a Frankenstein

Pot resultar estrany veure Àngel Llàcer i Joel Joan en un paper dramàtic però els dos se’n surten molt bé. Àngel Llàcer dóna vida a un científic turmentat, obsessionat per crear vida i marcat per la mort prematura de la seva mare.

El personatge que interpreta Joel Joan demana un esforç físic addicional ja que, per representar l’immens monstre de gairebé dos metres i mig, ha d’anar encorbat durant tota la funció. A més, ha d’expressar sense paraules la dualitat de sentiments que pateix una criatura deforme amb un cor pur. Bellesa estètica i espiritual no van de la mà.

Finalment, Frankenstein i el monstre es troben. Ha llegit el diari on s’explica el procés de la seva creació i demana una companya que l’estimi. Perquè, de fet, la criatura només vol amor. Frankenstein accepta repetir l’experiment però les dramàtiques circumstàncies l’han fet canviar … i això provoca el desenllaç final.

Una posada en escena que juga amb la llum i la foscor

Tant la posada escena, com el vestuari i la caracterització (especialment la de Joel Joan) complementen l’argument i creen un ambient fosc i tenebrós com pertoca a un dels referents de la novel·la gòtica. Llum i foscor, blanc i negre, projecció en pantalla d’imatges sinistres o belles, i una pasarela mecànica que transporta els actors d’una banda a l’altra de l’escenari….  s’alternen per mostrar-nos la lluita entre creador i creat.

L’11 de març farà dos-cents anys que Mary Shelley va crear amb la seva ploma un dels personatges més famosos de la literatura universal, en un món governat per homes. No trobo millor manera que retre-li un merescut homenatge – coincidint amb aquest aniversari i el dia de la dona treballadora – que anar a veure aquesta adaptació del clàssic.

Dades tècniques de FRANKENSTEIN, Sala gran del TNC

  • De Guillem Morales, basat en la novel·la de Mary Shelley «Frankenstein o el modern Prometeo»
  • Direcció: Carme Portaceli
  • Intèrprets: Joel Joan, Àngel Llàcer, Lluís Marco, Magda Puig, Albert Triola,Pere Valribera, Alba de La Cruz
  • Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Factoria escènica internacional

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *