Crítica. Frida Khalo, viva la vida. Sala Fènix

Nota: 7.5 sobre 10

Després de la grandiloqüència escènica de les propostes del Grec, ve de gust tornar a l’autenticitat del teatre de sempre, de qualitat però sense tant attrezzo ni focs artificials. Això és el que trobem a la Sala Fènix on es representa “Frida Khalo, viva la vida”, un monòleg escrit per Humberto Robles i basat en les cartes de la pintora mexicana nascuda el 1907.

Marisol Salcedo interpreta la figura de Frida Khalo que va tenir una vida marcada per la malaltia (una poliomielitis que feia que tingués una cama més prima que l’altra) i un greu accident que la va obligar a patir nombroses operacions. Les llargues hores de convalescència la van portar a pintar. Era una lluitadora, una supervivent que va viure la vida amb intensitat.

L’obra se situa en El Dia de los Muertos, una coneguda festa popular mexicana. Mentre espera els convidats, Frida Khalo (Marisol Salcedo) fa un recorregut per la seva vida. Mirant-nos directament als ulls, amb sinceritat i sense embuts – resulta difícil apartar la mirada d’ella – ens parla de la complicada relació amb el seu marit i reconegut pintor Diego Rivera, de les relacions extramatrimonials tant d’ell com d’ella, de la seva ambigüetat sexual, de personatges famosos com Rockefeller, Tronsky, … de París, EEUU. Però sobretot, del constant dolor i de la seva passió per la vida, això sí amb una bona dosi d’humor que li permet riure’s d’ella mateixa. “Quien va a quererme con esta pierna” diu, mirant-se l’escanyolida cama.

Per moments, ens sembla percebre una certa resignació en les seves paraules. Viu a l’ombra de la fama del seu marit Diego Rivera- a qui admira, venera i estima profundament – però intuïm la necessitat de reivindicar-se com a persona, com a dona i com a pintora. Les seves obres, en la major part autoretrats, no es van conèixer fins després de la seva mort el 1947. Alguns van volen qualificar les seves pintures com a surrealistes però ella no hi estava d’acord “Creian que yo era surrealista però no lo era. Nunca pinté mis sueños. Pinté mi propia realidad”.

El vocabulari, les expressions i els girs lingüístics del text i de la interpretació de Marisol Salcedo són genuïns al cent per cent. No només sembla Frida per la forma de parlar i la gestualitat sinó també físicament ja que imita molt bé les peculiars faccions de la pintora, autòctones i volgudament masculines. La roba de colors i l’ambientació de l’escenari, presidit pel quadre de Diego Rivera,  és força recarregat i ens trasllada al seu Mèxic natal.

El coratge amb què Frida Khalo va afrontar el dolor, la seva manca de prejudicis socials i morals i, sobretot, les seves ganes de viure ens conviden a seguir el seu exemple: la vida s’ha de viure amb intensitat i –  jo afegiria – perquè són quatre dies.

Dades tècniques de FRIDA KAHLO, VIVA LA VIDA

  • Espai: Sala Fènix
  • Text: Humberto Robles
  • Direcció: Carles Solsona
  • Intèrpret: Marisol Salcedo

espectaculos barcelona

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *