Crítica: Hamlet/Segismundo – Que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son

Crítica: Hamlet/Segismundo – Que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son
5 (100%) 1 vote

Nota: 5 sobre 10

Al Teatre Eòlia han presentat Hamlet/Segismundo que és… ben bé, no sabem què és, perquè és un muntatge on hi han volgut ficar tantes coses que no s’acaba sabent exactament què és el que estem veient.

El muntatge comença molt bé, amb un Segismundo tancat en una presó virtual i l’aparició del fantasma del pare de Hamlet. Això promet, pensem… perquè la idea de barrejar els dos personatges és curiosa i ens pot fer descobrir coses d’ells que, fins ara, no havíem descobert. Després apareix Hamlet i sembla que hi haurà interacció.

Hamlet/Segismundo, un text que s’embolica i es barreja

Però, malauradament, això acaba aquí. A partir de l’aparició de Hamlet, el text s’embolica, les escenes es barregen, els personatges desapareixen per donar pas als actors (Pol Forment i Albert Trejo), i tornen a aparèixer… l’escenari és molt convuls i passem de la presó a… ¿una festa?… a un plató de televisió… a un assaig…  I, al bell mig de tot això, Ofèlia (Núria Llausí), una Ofèlia que demostra que el nom no fa la cosa… una Ofèlia que té poc a veure amb el personatge de Shakespeare i que interactua més amb Segismundo que amb Hamlet.

¿Dueño de si mismo? ¿Dueño absoluto?

Hamlet/Segismundo, al Teatre Eòlia, és un batibull embolicat on no som capaços d’identificar ni a Hamlet, ni a Segismundo, ni a Ofèlia. Com si els tres personatges tinguessin aquests noms però fos absolutament igual si en tinguessin uns altres.

Esta ciudad es una prisión y el mundo una cárcel esplèndida.

Hamlet/Segismundo, al Teatre Eòlia, ens mostra com, de vegades, la pluja d’idees s’ha de reconduir i que no es pot enquibir tot, tot, tot en un muntatge. Cal triar.

Interpretacions desiguals i poc definides

Pol Forment, Albert Trejo i Núria Llausí ens van presentar uns personatges que no acaben d’estar ben dibuixats. No  hi ha massa diferència entre el seu Hamlet, Segismundo o Ofèlia i els altres personatges que apareixen. La direcció és difusa i tampoc no hi ajuda gens.

Él quería una noche. Yo le quería a él.

Hamlet/Segismundo, al Teatre Eòlia, és un experiment que no funciona. Hi ha un argument bàsic que acaba perdent-se entre molts altres subarguments que se’l mengen. Una oportunitat perduda.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *