Crítica: InFAUST – A qui venem la nostra ànima, nosaltres?

Crítica: InFAUST – A qui venem la nostra ànima, nosaltres?
5 (100%) 2 votes

Nota: 10 sobre 10

De vegades, anar el teatre sembla com anar al cinema, perquè el que veiem a l’escenari sembla una pel·lícula. Només que en aquest cas, és en tres dimensions. I això és el que passa amb InFaust, al Teatre Akademia, on el Projecte Ingenu ha fet una adaptació del mite de Faust i el porta a una realitat paral·lela que, en algun moment, ens recorda Matrix. Un Matrix a la inversa, on Faust vol sortir del món real per anar a un món virtual on tot és possible.

Els personatges d’InFaust es mouen en un escenari líquid, que distorsiona els reflexos i fa ballar les llums i les ombres. Un escenari que dona un aire d’irrealitat a tot el que estem veient. I que també fa que les escenes més dures es tornin més feixugues, amb el pes de l’aigua.

Mireu-me i cureu el meu mal. No em deixeu aquí tot sol.

InFaust, l’adaptació del mite de Faust al Teatre Akadèmia

Faust demana una solució a tot allò que no li agrada. Massa covard per acabar ell mateix amb tot, i prou valent per acceptar una oferta de Mefistòfil, que, emparat sota la marca MFTL (que també podria ser un hashtag), li ho ofereix. Què està disposat a donar Faust per tenir allò que vol? Què estem disposats a oferir per obtenir un “like”?

Crearé un món a la teva mida.

Ho vull tot i ho vull ara.

Faust és un home d’avui. Un home que està acostumat a la immediatesa. Les coses han de ser aquí i ara. I al seu gust. Un home acostumat a un món materialista. El preu que haurà de pagar el descobrirà més endavant.

Faust entra en un món irreal, una realitat paral·lela, un món que existeix però que no existeix on sembla que els actes no tenen conseqüències. O potser sí.

Puc matar-lo sense conseqüències?

Al nou món, sembla que sí. Al vell, ja ho saps.

Una adaptació impecable del Projecte Ingenu

El Projecte Ingenu ha creat una posta en escena que recorda un joc d’ordinador, però on no sabem qui és el que mou els personatges. Un món virtual on es poden tenir vides inacabables si es guanya el dret a tenir-les. Un joc on sembla que anar pujant de nivell dóna més drets, però amaga els deures. Un joc que cada cop ens demana més dedicació i ens absorbeix sense que ens n’adonem, un joc que ens fa creure que som nosaltres els que controlem la situació.

És el meu joc. Jo mano. Les meves regles, recordes?

Però el Projecte Ingenu no  ha oblidat que Faust és un clàssic i ha seguit l’argument de Goethe, fil per randa. Així hi trobem Margarida, Valentí, Helena… La vida i la mort, els desitjos, la passió, la tristesa… tot es barreja davant nostre. La història de Faust queda despullada de detalls, però el més important ha quedat i es converteix en un fil conductor que ens permet resseguir les pulsions de Faust, i les temptacions de Mefistòfil.

Tecnologia, mitologia, tragèdia clàssica…

InFaust és una proposta arriscada que no ha volgut deixar res en un calaix: tecnologia, manga japonès, mitologia, tragèdia clàssica, personatges extrems, drama, humor, món virtual, shows televisius…

L’escenografia, plena d’aigua, es complementa amb un mapping que va recreant diferents espais i arriba a vestir els intèrprets. La caracterització fa que cada personatge sembli que forma part d’una tribu urbana diferent. Tots junts creen un microcosmos que evoluciona amb l’obra.

Voldria que aquest preciós moment durés eternament.

I cal destacar la composició musical de Neus Pàmies, que aconsegueix que una cançó tradicional de mainada ens arribi a posar els pèls de punta.

InFaust, al teatre Akademia, una adaptació que ens apropa un mite, transformant l’infern de Goethe en les noves xarxes socials. El nostre infern és aquella vida que compartim a les xarxes, on res no és el que sembla. A qui ens estem venent l’ànima? Qui és el nostre Mefistòfil?


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *