Crítica: L’inframón

Nota: 9 sobre 10

On és la línia que separa el món real del virtual? Què passa quan xoquen frontalment els codis ètics en què se sustenten? Com diferenciar realitat de ficció? Què ens empeny a fugir de la nostra vida per amagar-nos en la virtualitat? Aquestes i moltes preguntes més són les que ens planteja L’Inframón, obra de teatre dirigida per Juan Carlos Martel, amb què s’inicia la temporada del Lliure i que ja es va poder veure al Grec 2016.

L’acció principal transcorre en una blanca i asèptica sala on la investigadora Morris (Mar Ulldemolins) interroga Sims (Andreu Benito), creador d’un món virtual on sospita que s’hi practiquen tot tipus de perversions com la pederàstia. Morris vol tancar el portal. Amb l’ajut de Woodnut (Joan Carreras), que es fa passar per convidat al web, i de la informació subministrada per Doyle (Victor Pi), un dels clients habituals, s’acabarà descobrint la veritat.

L’inframón, una obra de teatre que ens fa reflexionar sobre un tema molt actual

Les normes de conducta que imperen en l’espai virtual creat per Sims, l’amagatall, contravenen les del món real. Aquí, els usuaris (en forma d’avatars) poden satisfer els seus desitjos més profunds i inconfessables perquè tot els està permès. Què passa quan allò que està prohibit en la realitat és l’objecte i reclam d’un espai virtual?

Sota l’aparença d’un trhiller de ciència-ficció s’amaga una profunda reflexió, malauradament de rabiosa actualitat, sobre els perills d’internet (l’inframón) i les conseqüències que en un futur, potser no gaire llunyà, tindrà en les nostres vides. Encara que algú prefereixi ignorar-ho, el cert és que la xarxa ens ha segrestat de tal manera que ja no en podem prescindir.

El punt fort de L’Inframón és l’esplèndid i intel·ligent text en què es basa – The Nether – escrit per Jennifer Haley que obre la porta a incògnites encara per resoldre i que aconsegueix mantenir l’interès del públic, amb un ritme pausat però no lent. Aquesta obra de teatre es va estrenar el 2013 a Los Ángeles i va rebre el premi Susan Smith Blackburn de Nova York i set premis més L-A Ovation.

inframon-lliure2

Destaca la ben resolta escenografia de l’obra que ha aconseguit dividir l’espai escènic en dos: la sala d’interrogatori i l’amagatall. Els focus s’encenen i s’apaguen creant ambients diferents i permetent-nos ubicar l’acció en un món o en l’altre. També hi juguen un paper important la projecció d’imatges digitals i hologrames, la música electrònica i les transparències. El resultat és un ambient obscur i inquietant que contribueix a mantenir l’aire de misteri.

Potser a causa de la dificultat escènica que suposa, aquest tema s’ha tractat poc al teatre però els referents cinematogràfics són abundants. Alguns recordareu una de les primeres pel·lícules que parlava sobre realitat virtual, El cortador de césped (1992), les més recents Matrix (1999) i Avatar (2009) o la fantàstica sèrie britànica que ens adverteix de l’amenaça de les noves tecnologies Black Mirror (2011).

Cadascun dels personatges té uns trets molt marcats que els actors defensen de forma exemplar. L’autoritària presència i bona dicció d’Andreu Benito en el doble paper de Sims, creador de l’amagatall, i papa, menyspreable patriarca de l’amagatall que tot ho controla; el professor d’universitat Doyle (Victor Pi), emotiu i angoixat, que es planteja traspassar definitivament a l’altra banda, que ja no és capaç de distingir realitat de ficció i que acaba per preguntar-se: “qui sóc jo?”; Woodnut (Joan Carreras) que oscil·la entre els dos mons i que, gairebé sense adonar-se’n, queda atrapat en allò que intenta destruir, i la inexpressiva investigadora Morris (Mar Ulldemolins) que ens sorprèn a última hora amb la seva confessió.

inframon-lliure3

És de destacar l’actuació de la jove actriu que interpreta l’Iris (Carla Schilt), que ens ajuda a entendre millor què passa a l’amagatall i que, en tot moment, està a l’alçada dels altres actors més experimentats.

El to dels personatges és contingut i distant, perquè els sentiments i les emocions són els grans absents de l’obra on només hi afloren momentàniament al final. Paradoxalment, els que els expressen d’una forma més oberta són aquells que tenen prohibit fer-ho. Les normes de conducta a l’amagatall són molt clares: els avatars no poden donar informació personal ni, per descomptat, agafar afecte a ningú. El risc que això suposa és molt alt.

Si us hi fixeu, trobareu subtils al·lusions al llibre d“Alicia en el país de las maravillas” de Lewis Carrol en el vestit de l’Iris o la levita de Woodnut, similar a la que usava l’escriptor. Perquè, en el fons, del que tracta L’Inframón és del desig de viure – o millor dit, d’amagar-se – en un país de meravelles on adoptar una personalitat diferent (sense limitacions físiques, de sexe o d’edat) per satisfer els desitjos més abjectes i sobretot– com es repeteix diverses vegades – on els actes, per indignes que siguin, no tenen conseqüències. “Com que no és real, no existeix”

Pensant-ho millor, potser m’equivocava quan deia que L’Inframón planteja moltes preguntes perquè, de fet, només es tracta d’una: estem disposats a renunciar al control de les nostres vides i perdre la nostra identitat per amagar-nos en un món virtual on tot està permès menys l’expressió dels sentiments?

Proposo que cadascú busqui la seva resposta abans que sigui massa tard. Jo ja tinc la meva.

espectaculos barcelona

Fitxa artística: 

  • Lliure – Gràcia
  • Autora: Jennifer Haley
  • Direcció: Juan Carlos Martel Bayod
  • Intèrprets:
    Sims, papa: Andreu Benito
    Woodnut: Joan Carreras
    Doyle: Victor Pi
    Morris: Mar Ulldemolins
    Iris: Gala Marqués / Carla Schillt
  • Traducció: Neus Bonilla
  • Coproducció del Teatre Lliure i Grec 2016

Te interesará:

Crítica: Romeu i Julieta – ¡Nuevo reparto! Nota: 10 sobre 10 La primera vez que pudimos disfrutar de este montaje, ya dijimos que era una obra donde lo que no se ve, la pasión, lo mueve todo. E...
Entrevista a Toni Moog por su show Blanca Navidad Un año más, ¡y ya van ocho!, Toni Moog regresa a la ciudad condal, concretamente, el Club Capitol para ofrecernos un monólogo de humor en el que se te...
Crítica: Dins la Cova   Nota: 7 sobre 10 Nos metimos en la cueva del dragón para saborear el espectáculo del teatro Maldà de Barcelona Dins la Cova. Las tres protagon...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *