Crítica: L’òpera rock “Jesus Christ Superstar” segueix tan viva com fa 45 anys 

Crítica: L’òpera rock “Jesus Christ Superstar” segueix tan viva com fa 45 anys 
¡Puntúame!

Nota: 10 sobre 10

El temps no passa per Jesus Christ Superstar. La música d’aquesta òpera rock ens emociona tant ara com fa quaranta-cinc anys, quan es va estrenar la pel·lícula dirigida per Norman Jewison.

Sembla que va ser ahir però ha plogut molt des d’aleshores. Si aquesta versió lliure dels evangelis us sembla ara un punt transgressora, imagineu-vos què va passar el 1973. Una obra controvertida. Un èxit aclaparador. Una de les pel·lícules mės vistes de la història del cinema.

El Tivoli ens ofereix fins el 29 d’abril la versió original en anglès (amb subtítols en castellà) d’aquest musical, composat per Andrew Lloyd Webber i lletres de Tim Rice. L’espectacle, que ha triomfat al West End de Londres i a Broadway, està dirigit per Massimo Romeo Piparo.

Jesús és interpretat per Ted Neeley, protagonista de la pel·lícula del 1973

El protagonista de la pel·lícula original de “Jesus Christ Superstar” – que amb 74 anys conserva intacta la veu – Ted Neeley interpreta el paper de Jesús per mostrar-nos la seva part més humana, plena de dubtes i pors. Els darrers dies del Mestre s’expliquen des del punt de vista d’un esplèndid Judes que no està d’acord amb la manera de fer de Jesús. Un apòstol que es debat entre la fidelitat al seu líder i l’ambició. En questa versió veiem una Maria Magdalena enamorada de Jesús, com ens explica en la cançó I Don”t Know How to Love Him.

Si l’heu vista i escoltada tantes vegades com jo, us costarà triar una de les seves peces musicals. Jo em quedo amb l’obertura o Headen on Their Minds, This Jesus Must Die, Hossana, The Temple, … però també podrien ser altres.

Destaca el contrast entre els registres vocàlics dels cantants d’aquesta òpera: els difícils i sorprenents aguts de Jesús (tenor), el timbre mitjà i ben modulat de Judes  (tenor) i sobretot el baix del caifàs (baix). Són nombroses també les cançons interpretades pel cor.

Així mateix, la posada en escena d’aquesta superproducció no escatima recursos per oferir-nos un espectacle brillant, ple de força i vitalitat que ens transporta als anys 70 amb la música (electrònica), la simbologia i la seva estètica. No hi falta de res. Fins i tot alguns cops d’efecte que no puc explicar i que provoquen l’entusiasme del públic.

Jesus Christ Superstar usa tots els recursos per oferir un espectacle brillant

El més important de “Jesus Christ Superstar” és la música en directe que no hi podia faltar. L’orquestra es camufla en els laterals de l’escenari per aprofitar l’espai. Alguns músics toquen des d’una plataforma mòbil que gira per mostrar unes columnes que canvien de color i transformen l’escenari en diferents ubicacions.

En les grans escales que ocupen l’altra meitat de l’escenari, podem veure els vistosos números de ball, interpretats per un nombrós grup de ballarins vestits com a hippies.

L’esplèndida música, les encomanadisses cançons i el ball es combinen amb una potent il·luminació, amb predomini del vermell i el blanc. Els potents focus de llum il·luminen també el pati de butaques mentre, en la part posterior de l’escenari, es projecten imatges del jardí de Getsemaní, del temple,…

Com a complement, el vestuari de “Jesus Christ Superstar”reprodueix amb fidelitat l’estètica de l’època: inoblidables pantalons acampanats, camises acolorides, cintes de cabell, … L’escena en què apareix Herodes és esplèndida però no es pot descriure perquè s’ha de veure.

També hi trobem elements simbòlics com, per exemple, els bultons que envolten Judes en el moment de penediment o la gran teranyina. Per un instant, ens arrisquem a pensar que simulen les al·lucinacions que provoca la ingesta d’LSD, tant estesa en l’època.

Jesus Christ Superstar: emoció i nostàlgia en estat pur

Ho sento però costa ser objectiva. Em vaig deixar endur pels meus records de joventut. El cert, però, és que vaig gaudir de cada segon de les dues intenses hores d’espectacle. Força, vitalitat, ganes de viure, un punt de gosadia i provocació, una impactant posada en escena… En definitiva, emocions per donar i vendre.

Quan va acabar l’espectacle, el públic es va posar dempeus per aplaudir amb força; tant aquells que recordaven l’òpera com els que no l’havien vista ni escoltada mai. Joves i no tan joves. Aleshores, em vaig quedar més tranquil·la. No, no era un atac de nostàlgia com pensava sinó que Jesus Christ Superstar és un espectacle que agrada i agradarà. Ara i sempre

Gràcies per fer-nos passar tan bona estona.

Dades tècniques de JESUS CHRIST SUPERSTAR, al Teatre Tívoli

  • Direcció: Massimo Romeo Piparo
  • Idioma original: anglès, amb subtítols en castellà

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i peridista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *